buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'Tecnologies'

El Facebook i en Gabriel Bibiloni s’han fet amics

Alguns diuen que els humans actuam com un ramat. Per a contribuir a validar aquesta afirmació m’he fet un Facebook. Bé, fa gairebé un any que vaig fer el compte, però el tenia congelat, esperant el moment de decidir-me. Ahir, primer d’any, vaig llançar la barca a navegar. Ho he fet sabent les coses que s’han dit sobre el Facebook (que ens espien, que ens controlen, que ens utilitzen, allò del Germà Gran, etc.), però bé, no vindrà d’aquí. També he llançat la barca sense saber ben bé del tot quina utilitat en trauré. Ja ho veurem: en aquesta vida s’ha de provar tot. Bé, tot tot no, ja m’enteneu. Esper que el meu Facebook no sigui tan efímer com el meu Twitter. Allò sí que va ser un fracàs total. També el vaig voler provar, i tot d’una vaig veure que per a mi no tenia cap utilitat: no tinc les més mínimes ganes de dir què faig en cada moment (i a qui interesssa?) i el miniblogging tampoc no em convenç (ja em costa prou el blogging normal). Em sap greu pels 45 que es van apuntar a seguir-me, que només van rebre tres o quatre twits intranscendents que han acabat esborrats. No sé com acabarà el Twitter. En tot cas, el Facebook, que s’està convertint en un fenomen sociològic de grans dimensions, té la gràcia d’integrar en un instrument multifuncional un munt d’estris que abans feien les seves funcions separadament (twitter, xat, allotjament de fotos, de pàgines, organització de grups, etc.).

Començ l’experiment encuriosit pel seu funcionament (com tot experiment, supòs) i amb una profunda preocupació (que m’amoïna més que el Germà Gran): el temps que la cosa em pot agafar. I no és que els amics que em facin l’honor d’acompanyar-me no s’ho mereixin, per descomptat; sinó que un munt de projectes i feines per a mi molt importants necessiten temps imperiosament com la terra aigua en temps de cruel sequera. Faig propòsit, doncs, de ser prudent en aquest punt.

I una darrera nota que té la seva gràcia. Els primers amics incorporats al meu Facebook són dues amigues entranyables, na Baldufa, una de les criatures més encantadores que he conegut, i na Castanyeta, la primera somera de Mallorca (i qui sap si dels Països Catalans) que té Facebook i correu electrònic. Quan a la llista d’amics només hi havia aquestes dues mosses, em va sorprendre la pàgina de la dita llista, de la qual vaig fer una captura de pantalla per a conservar per sempre més.

11 comentaris

El twitter

Bastants lectors no sabran què és això del twitter, com jo no ho sabia no fa gaire temps. Doncs és una nova eina d’Internet que permet als qui s’hi apuntin de disposar d’una pàgina web personal en què poden anar escrivint textos curts (màxim 140 caràcters, com un SMS) responent la qüestió que et posa l’invent: what are you doing? Cada usuari pot posar els textos amb diversos procediments (també via telèfon mòbil) i pot tenir una llista de seguidors (els qui s’hagin apuntat a la llista) que reben els missatges al seu propi twitter (o al mòbil). D’aquesta manera es creen xarxes de comunicació semblants a la missatgeria instantània però no ben bé iguals.

N’hi ha que s’agafen al peu de la lletra la qüestió del what are you doing? i contínuament van escrivint allò que fan: “ara me’n vaig a dinar”, “ara posaré la rentadora”, “fa una estona se m’ha penjat el Windows”, “ara he conegut el cosí del meu veí”… de manera que tota la comunitat internètica pot estar al moment d’activitats tan interessants. La cosa, que sembla el que uns diuen una xorrada i altres de més genuïns una pardalada, pot contribuir, segons com s’administri, a intensificar un dels pitjors mals vicis de la humanitat, que és perdre el temps miserablement. I algú ha ironitzat que l’única cosa que es pot escriure en aquesta pàgina, si hom s’até estrictament a la qüestió formulada, és “ara escric al twitter”, amb la qual cosa seríem davant l’estupidesa en grau suprem. Però l’estri també té aplicacions més productives, fins al punt que alguns polítics ja l’usen com a eina de campanya electoral, i la BBC o la CNN el fan servir per a difondre notícies.

Un servidor, que en qüestió de noves tecnologies és com l’ase d’en Móra (de tot quant veu s’enamora), tan bon punt he descobert la joguina no m’ha faltat temps per a armar el meu twitter. El problema és que ara no sé què fer-ne. I abans d’aquesta “presentació en societat” de la criatura ja m’ha sortit una seguidora, que no voldria deixar defraudada.

Una utilitat possible és fer-ne un miniblog complementari, on posar idees i notes breus quan no tens temps de fer un post o quan no paga la pena. Rètols com el tweet del dia o lemes com nulla dies sine tweet poden ser estimulants. En fi, una “complicació” més, que agreuja la crítica qüestió “com és possible fer tota la feina, les feines de casa, les correlines burocràtiques, tenir cura dels arbres i dels animals (els qui en tenim), llegir, llegir la premsa, llegir els blogs, els twitters, escriure posts, escriure llibres… si encara no han donat al dia ni una sola hora de pròrroga?

20 comentaris

Google i els catalans

[Refaig el post a la vista de les informacions sorgides i dels comentaris dels lectors. El post inicial i els comentaris els podeu llegir aquí]

Google és una companyia respectuosa amb la diversitat lingüística del món. Els catalans li hem d’estar agraïts perquè el català és una de les llengües que els usuaris tenen a la seva disposició quan empren aquest servei. El Google espanyol està disponible en les quatre llengües de l’Estat, i sempre podem emprar el català quan usem el cercador i altres serveis de la companyia, com el Gmail. Fa molt poc s’ha obert el Google d’Andorra, que no es diu Google Andorra sinó Google català, per cert, i s’ha anunciat la pròxima aparició d’un altre Google català (o el mateix) al qual s’accedirà des de l’adreça google.cat. Molts hem celebrat efusivament tant l’aparició del Google d’Andorra com el nou portal anunciat. Massa efusivament, potser. Vegem.

Una cosa és la llengua de navegació, una altra l’aparença de la pàgina inicial dels diversos Googles i una altra el contingut d’aquests. Google permet la configuració de l’idioma de la interfície, cosa que vol dir que quan configures el català com a tal, sempre veuràs el Google en català, siguis a la part del món que siguis amb el teu ordinador. Fins i tot si entres a Google Canadà, on podràs triar, a més, veure la pàgina en anglès o en francès. És una qüestió de galetes: en fer una configuració de llengua o clicar una versió d’un portal tindràs una galeta que determinarà la llengua que s’ha d’emprar en cada cas.

A part la llengua de la interfície, Google s’organitza en un portal general o estàndard (en principi google.com) i portals territorials, o locals, o com es digui, corresponents als Estats (Google França, Google Espanya, Google Brasil, etc.) o a altres entitats territorials (com el Google Gibraltar o el Google Montserrat —no de l’abadia sinó de l’illa caribenca britànica—). Cada portal ofereix la interfície en les llengües oficials o reconegudes de l’Estat, però, a més, els continguts dels portals són distints. Si cercau weblog, per exemple, a Google Espanya o a Google Finlàndia, els resultats seran diferents; igual que si feu la cerca a la versió anglesa de Google Canadà o la seva versió francesa.

Doncs si cercau weblog a Google Espanya (en espanyol, català, gallec o basc), al nou Google d’Andorra (google.ad) o al presumpte Google català que ja coneixíem (google.com/intl/ca/), el resultat és el mateix: pàgines en espanyol i, a més, les mateixes. Igual que si feu la cerca a Google Rússia amb el català com a llengua d’interfície. El Google d’Andorra, i el presumpte Google Català, és el Google espanyol de sempre, amb variants de disseny a la pàgina d’inici.

Una altra qüestió és la política de redireccions. Com que el món funciona a base d’Estats, les ipés també tenen nacionalitat: són espanyoles, franceses, italianes o noruegues. D’ençà del 2003 un usuari amb IP espanyola que demana google.com és redirigit a google.es, llevat que faci alguna cosa per a evitar-ho: clicar sobre Google.com in English, i en ser-hi configurar l’idioma d’interfície: si tria català, una demanda de google.com serà redirigida al presumpte Google català, i si tria l’anglès, llavors serà redirigit a l’autèntic portal general, tot i que encara la IP espanyola farà que hi aparegui un Go to Google España que no apareixeria a un portuguès, per exemple. Si un català amb IP espanyola vol el Google general, amb el motor de cerca general i sense cap invitació a anar a Espanya, ha de fer servir el mirall google.ppcc.cat. Ja ho provareu.

Això del redireccionament automàtic —d’una pàgina general .com a la pàgina .es en el nostre cas— és practicat per moltes altres companyies. Cosa que sovint a mi em cau com una mosca dins el brou. Per què si deman la pàgina mitsubishi.com —és un dir— m’han d’enviar a mitsubishi.es? Si vull anar a la versió espanyola jo sé escriure perfectament el .es. No és una qüestió de llengua sinó de continguts. La pàgina general d’una companyia pot ser molt diferent de les pàgines locals. Doncs una de dues: o s’abandona la pràctica de la redirecció automàtica per criteris polítics —supòs que la solució desitjable— o algunes comunitats hauríem de reivindicar sortir en el mapa polític de les ipés. En aquest cas, a la llista de seleccions catalanes, distintius catalans de les matrícules, conferència episcopal catalana, etc. hi podem afegir la demanda d’ipés catalanes. Per descomptat, però, un servidor té molt clar que no es poden fer sobrassades si no es té un porc.

5 comentaris

Cara i creu de la Viquipèdia

En principi, la Viquipèdia és una idea extraordinària. Si he posat en principi és per alguna cosa, és clar. La grandesa del projecte és sobretot en la idea de col·laboració universal i desinteressada (la suma de grans d’arena fa una gran platja), la utilizació de la tecnologia més avançada i la imbricació de totes les llengües de la humanitat en aquest projecte que ofereix a la mateixa humanitat un instrument preciós per al coneixement i el progrés de la civilització. I de franc.

Però també té alguns problemes en comparació amb una enciclopèdia convencional. En aquestes hi ha un equip d’especialistes que signen amb nom i cognoms, una direcció que mana –i doncs que és responsable de les seves decisions– i uns criteris establerts en el si de l’equip, que podran ser més o menys encertats, però que garanteixen una coherència a l’obra. A la Viquipèdia no hi ha un equip d’especialistes altament qualificats que signen amb nom i cognoms, sinó que qualsevol hi pot escriure el que vulgui, i molt sovint signant amb pseudònim (o amb IP). La cosa és que darrere tu en ve un altre que et canvia el que has escrit si no li agrada, i un altre a darrere aquest i així indefinidament. Encara no tinc una resposta al meu gran dubte de qui decideix a fi de comptes a la casa en cas de discrepància de criteris. Perquè no tot són fets objectius en aquest món: moltes coses són qüestió de criteris. Moltes?, què dic?: moltíssimes. Si la cosa acaba en votacions, cal tenir en compte que la qualitat final no depèn del fet que es procedeixi “democràticament” sinó de quins són els qui voten.

Em vaig fer redactor de la Viquipèdia catalana, amb nom i cognom, amb il·lusió i ganes de fer-hi aportacions (i sense saber gaire com funcionava). La meva estrena va ser un poc accidentada per una qüestió de criteris lingüístics, unida a un petit malentès. La forma en què vaig posar uns topònims mallorquins va ser esmenada tot d’una i va donar lloc a una discussió que va fer emergir amb tota la cruesa el dilema que apuntava més amunt. Fins i tot vaig haver de llegir que algú havia pensat que jo podria ser un vàndal, un dels termes de l’argot de la casa (junt amb vandalisme) usat en relació als qui aprofiten l’enciclopèdia per a fer propaganda de les seves idees. Això –sobretot el meu desconcert davant les qüestions procedimentals– va fer que la Viquipèdia hagi quedat de moment sense el meu gra d’arena. És clar que aquest és tan petit que poc es notaria en els resultats.

Trescant per la Viquipèdia vas trobant les conseqüències d’aquella entranyable anarquia, que segons la pròpia declaració de principis d’una de les pàgines inicials, és entesa com “l’ordre sense poder”. Al costat de l’article extraordinari, l’error o el pur disbarat. Com l’entrada bloc (en comptes de blog). Això sí que deu ser vandalisme, i ja em perdonareu la mitja broma. En qualsevol cas és una mostra de com la manca de criteri i coneixement de la matèria es compenetra sempre amb l’autoritarisme o recurs submís al principi d’autoritat. Ordre sense poder? Però n’hi ha més: en el redactat de l’article es diu que blog o weblog són variants que s’usen informalment. Curiosa visió de la informalitat. Una altra entrada sublim és univers de blocs, a la qual un és redireccionat si escriu blogosfera o els salvatges blocosfera i blocsfera. Allò que en totes les llengües es diu blogosfera, aquí s’ha de dir univers de blocs. A quina ment privilegiada se li deu haver acudit la genialitat? Sí, ja ho sé: al Termcat. Només que el Termcat ho dóna com a sinònim secundari de blocosfera (sic), i els de la Viqui li donen la categoria d’entrada principal. La cosa es defineix com “la comunitat d’un grup de blocs i els seus blocaires”. Blocaires: quina altra! Si haguessin mirat bé les versions en altres llengües (sobretot la francesa) i haguessin traduït bé, hauria sortit quelcom millor. Una cosa és la blogosfera, que és el conjunt de tots els blogs del planeta, i una altra cosa és una blogosfera, que és un conjunt de blogs i els seus redactors (la blogosfera catalana, la blogosfera socialista o la blogosfera independentista). Algú dirà que jo puc entrar-hi i modificar-ho. Sí, perquè tot seguit en vingui un que de qüestions lingüístiques en sap tant com jo de cromosomes i ho canviï al seu gust.

I una darrera i petita reflexió de lingüista incontinent, sense conclusió ferma. En pràcticament totes les versions (llengües) el nom de la cosa és Wikipedia, com si fos una marca universal. Molt poques llengües ho adapten, i són llengües com l’asturià (Uiquipedia), l’aragonès (Biquipedia), el català (Viquipèdia), l’esperanto (Vikipedio) o el llatí (Vicipaedia). Què tenen en comú aquestes llengües? En anglès, francès, alemany, italià, portuguès i fins i tot en espanyol és Wikipedia. Un petit detall per si algú vol entretenir una estona la neuronada i sense més importància.

21 comentaris