Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Els vermellencs

S’ha fet costum referir-se al Mallorca amb el mot vermellenc (l’equip vermellenc, els jugadors vermellencs). No cal dir que pel color de la samarreta que duen els jugadors. Però, ben mirat, hi ha alguna cosa que no encaixa. Si mostràssim una samarreta tota sola, sense jugador a dins, a qualsevol persona i li demanàssim de quin color és, podem estar segurs que diria que és vermella i no vermellenca. Inequívocament vermella, com la sang o les roselles. Una cosa és vermellenca —o vermellosa— quan té un color que tira a vermell però no ho acaba de ser, igual que és groguenca si tira a groc o blavenca si tira a blau.

Aleshores, per què el Mallorca no és l’equip vermell, si el color que els jugadors llueixen als estadis és ben vermell i no una cosa que només s’hi acosta? Jo us ho diré. Perquè abans de parlar del Mallorca en català en els mitjans de comunicació, es va fer en castellà. Imaginem en aquesta llengua el equipo rojo o los rojos. Més d’un pensaria tot d’una en el desembarcament de Portocristo. Prudent i políticament correcte, algun periodista esportiu va cercar un sinònim de rojo que fos més manejable. En castellà hi ha bermellón, nom d’un mineral de color vermell que en català es diu vermelló i, per extensió, nom del color. Diguem de passada que Coromines troba que el mot espanyol ve del corresponent català, tot i que l’Acadèmia espanyola deu sentir-se més còmoda fent-lo derivar del francès. Doncs ja tenim el equipo bermellón i los jugadores bermellones. Afer resolt en espanyol.  Després vingué el català, i, com sempre, no anàrem a cercar la lògica i la senzillesa de la pròpia llengua, sinó a cercar afanyosament la traducció del mot castellà. Aquí Sherlock Holmes ja perd un poc el quest, perquè els diccionaris castellà-català només donen vermelló com a equivalent de bermellón. Potser qualcú, ja he dit que sense pensar mai en el nom natural del color de la samarreta —les darreres!—, arribà al vermellenc, que s’acosta al vermelló i al bermellón. És un exemple alliçonador del que pot arribar a passar si hom no pensa en català sinó que tradueix; i un cas il·lustratiu de com funcionen els mecanismes interferidors de l’espanyol sobre la nostra llengua. Segur que si el color de la vestimenta fos blau o groc, mai no hauríem tingut un equip blavenc o un equip groguenc.

Els jugadors del Mallorca no són els únics que han estat designats a partir del vermell de la seva indumentària. A Mallorca hi havia les vermelletes, una congregació de religioses que acollien nines òrfenes, que tingué la seu en el Temple i que vestí l’hàbit vermell fins als anys seixanta. I a la Seu hi ha la sagristia dels Vermells, que no són els jugadors de Son Moix, sinó els escolans cantors de la catedral, que ja podeu suposar per què tenen el nom que tenen.

Definitivament, farien bé els periodistes esportius dels nostres mitjans de comunicació de parlar amb tota normalitat de l’equip vermell i dels jugadors vermells.

 

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 31 de maig de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)

Inici