|
Amb bones paraules
Targetes i cartes
La paraula targeta ha adquirit modernament significats molt diversos: tenim la targeta de visita, la d'identitat —dita aquí normalment i desencertadament carnet—, la postal, la de crèdit, la d'embarcament, la targeta telefònica, les targetes groga i vermella del futbol, i en els ordinadors la de xarxa, la de so, la de vído, etc. Per a tots aquests conceptes totes les llengües usen la paraula carta. Agafem, per exemple, la targeta de crèdit: francès carte de crédit, italià carta di credito, portuguès cartão de crédito, romanès card de credit, anglès credit card, alemany Kreditkarte, neerlandès Creditcard, suec kreditkort, txec kreditní karta, etc. L'espanyol deu ser l'única llengua europea que no diu carta de crèdit. Descomptant, naturalment, els seus escolans d'amén: el català (targeta de crèdit) i el gallec (tarxeta de crédito); el basc, amb codificadors més elegants, diu kreditu-txartel. Les cartes que en català segueixen el mateix camí que les cartes de les altres llengües —entre elles l'espanyol, com es podia endevinar— són les de jugar, les dels restaurants i la de les Nacions Unides. Només observant aquest fet es veu que aquí hi ha una anomalia, una anomalia històrica i lingüística, el tractament de la qual admet postures variades.
Sé que la idea bàsica continguda en el paràgraf precedent crearà en molts de col·legues o usadors de la llengua una reacció de defensa, amb l'argument que tarja és una paraula catalana, i si hi ha tarja, pot haver-hi el diminutiu targeta. Pot ser-hi o pot no ser-hi: el fet que tinguem les paraules caldera i parra no seria prou argument per a justificar els castellanismes calderilla o parrilla, ni que n'haguéssim fet caldereta o parreta, a l'estil de la fraudulenta bombeta. A més, avui es fa un ús de tarja (amb el significat de 'carta': de visita o semblants) que, més que tenir una connexió amb el tarja genuí, és un efecte secundari de l'ús de l'hispanisme targeta. És a dir, que sense la targeta tampoc no hi hauria targes. Un poc com un fill meu, que de molt petit deia croques a les croquetes. Avesat a veure que els adults tot li ho deien en diminutiu, el nin ho «desdiminutivitzava»: si la truiteta era truita i la sopeta era sopa, la croqueta era croca.
Targa és paraula germànica que significa 'escut' i que amb aquest significat va penetrar en temps ben primerenc a les llengües romàniques. Primer al francès (targe) i a l'italià (targa). Del francès va passar al català i al castellà, com ho mostra la consonant palatal en aquestes llengües. Naturalment, si l'escut era petit, era una targeta, com en les altres llengües (francès targette, italià targhetta, espanyol tarjeta). El francès targette va passar a l'anglès (target), on va tenir la seva peculiar evolució semàntica. La paraula tarja en català, espanyol i italià va rebre una ampliació limitada de significat i es va aplicar a objectes semblants a un escut, com plaques o peces amb emblemes a la manera d'escuts heràldics, o ornaments com els que es col·locaven damunt elements arquitectònics amb inscripcions o emblemes. En italià targa significa, a més d'això que s'acaba de dir, les plaques que indiquen els noms dels carrers i les plaques d'identificació dels vehicles, que aquí diem —un altre castellanisme— matrícules. I el diminutiu targhetta significa la plaqueta que es posa damunt les portes d'entrada amb el nom dels propietaris o les que identifiquen les maletes.
Però en espanyol la forma diminutiva tarjeta va experimentar una intensa evolució semàntica, única entre les llengües europees, que segurament va ser calcada sempre més pel català. De designar els escuts o plaques amb inscripcions o emblemes es va passar a designar un rectangle de cartó destinat a contenir algun missatge o informació (invitació, felicitació, dol, etc.). També un cartonet amb el nom d'una persona a qui servia de permís per a fer alguna cosa o accedir a algun lloc. I es digueren tarjetas els papers amb el nom d'una persona que es deixaven a la casa d'aquells que es visitaven i no es trobaven. Les altres llengües associaren aquests significats a la paraula carta. El diccionari acadèmic espanyol de 1832 recull per primer cop la noció de tarjeta de visita. Després vingué la tarjeta postal (el de 1884), la tarjeta de identidad (1950), la tarjeta de crédito (1895), i la targeta dels àrbitres de futbol (1992). La darrera edició inclou tarjeta de embarque, tarjeta electrónica i tarjeta telefónica.
En el curs dels segles XIX i XX el català va anar seguint l'evolució de l'espanyol pel que fa a aquesta paraula. El diccionari d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803) és el primer que dóna entrada a la paraula targeta, però no la defineix. El Labèrnia (1839) consigna les accepcions pròpies del llenguatge català i espanyol del moment, la mateixa cosa que fa el Fabra (1932). És un punt que els bons models de llengua haurien de revisar, amb la idea d'acostar-se a l'ús general europeu i separar-se de la imitació de l'espanyol. Naturalment, no es tracta de cremar els diccionaris que incloguin targeta ni tan sols d'eliminar la paraula a la pròxima edició. Com en el cas d'altres hispanismes vehiculats i recollits pels diccionaris, es tracta d'assajar d'introduir progressivament els mots més desitjables, tranquil·lament i sense por. També haurem de parlar de la paraula carta, en català i les altres llengües. Dissabte que ve.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears el dia 20 febrer de 2010.
