|
Amb bones paraules
Parlem de semblar, si us sembla
El verb semblar és més complicat que no sembla. Per començar hi ha les formes semblar i assemblar-se. El DIEC i Enciclopèdia Catalana estableixen un ús diferent per a cada una de les dues formes. En primer lloc, semblar, usat copulativament, significa tenir una persona o cosa una determinada aparença, i aquesta aparença es pot expressar amb un adjectiu (aquest pa sembla bo, això em sembla perillós) o amb un substantiu (aquell que ve sembla el director, sembles un ministre). A més, el verb semblar, usat com a impersonal, significa que una cosa apareix com a probable, vera, justa o convenient: sembla que plourà, què et sembla si ens veiem demà? En segon lloc, assemblar-se, segons els dos diccionaris esmentats, s'usa per a indicar que dues persones o dues coses tenen una semblança entre elles (aquests dos germans s'assemblen molt, t'assembles a ton pare).
Tanmateix, segons l'Alcover-Moll, també s'usa semblar per a indicar que dues persones o coses tenen la mateixa forma o les mateixes característiques, és a dir que s'assemblen. Una forma clàssica és l'ús no pronominal del verb i el complement amb la preposició a (aquest nin sembla a son pare), i en relació amb aquest ús hi ha la dita tenir a qui semblar, molt viva a Mallorca. Però ara és més corrent en aquest cas l'ús pronominal (et sembles a ton pare), que l'Alcover-Moll considera d'ús modern i que el DIEC no admet. D'altra banda, l'entrada assemblar de l'Alcover-Moll només remet a semblar, i es considera que la primera és variant de la segona, sense distingir accepcions.
Parèixer és un sinònim de semblar, segons tots els diccionaris. És a dir, els exemples que han sortit fins ara amb semblar es poden dir amb parèixer: aquest pa pareix bo, això em pareix perillós, aquell que ve pareix el director, pareixes un ministre, pareix que plourà, què et pareix si ens veiem demà? Però es pot dir aquests dos germans es pareixen molt, et pareixes a ton pare? Si ens atenim estrictament al DIEC, sembla —o pareix— que no, perquè parèixer és sinònim de semblar, no de assemblar-se. I si ens atenim a l'Alcover-Moll, pareix —o sembla— que, com que parèixer és sinònim de semblar i es pot dir aquest nin sembla a son pare, llavors seria lícita una frase com aquest nin pareix a son pare, cosa que ens du a la conclusió que els diccionaris mereixen una bona revisió.
Però jo avui no volia parlar d'aquest embull, sinó més aviat d'una altra qüestió. Ara és moda rabiosa l'expressió si us sembla —amb qualsevol dels dos sinònims pel que fa al verb i amb totes les formes del pronom—, que sentireu pertot arreu. El professor diu als alumnes: "I ara, si us sembla, llegirem un poema de Maragall". El moderador d'una tertúlia televisiva diu als participants: "I ara, si us sembla, farem una petita pausa". Un amic diu a un altre: "Si et sembla, et telefon demà a les deu". És un calc d'una expressió generada en espanyol, on s'ha produït l'elisió d'un element. Si us sembla vol dir si us sembla bé o si us sembla convenient, uns elements que no es poden suprimir, com no es poden suprimir els pronoms febles o altres coses que el calc de l'espanyol ens du a suprimir. Per exemple, quan en un comerç, veient diverses classes d'una cosa determinada, demanam a qui ens atén un de cada, en lloc de dir un de cada classe, que seria la forma correcta. Si us sembla (o si et sembla, és clar) és una expressió recent que no havíem sentit a dir mai a la gent de llengua genuïna, i tant és que es digui amb la forma si us sembla, amb si us pareix o amb si vos pareix. És un castellanisme. Doncs si us sembla bé, podríem fer-la fora de la nostra parla.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 27 de març de 2010.
