|
Amb bones paraules
Reacis, reticents, renitents i reluctants
Reacio és una paraula espanyola, tan antiga com la llengua, inexistent en cap altra idioma. D'origen incert, la seva grafia antiga (refacio o rehacio) i el seu significat originari ('esquerp') fan creure a Coromines que procedeix d'un refracidus, derivat de fracidus ('ranci, podrid'). Com que una llengua subordinada com el català agafa de l'espanyol tot quant aquest té, la nostra gent usa la paraula reaci. El castellanisme hauria pogut passar inadvertit als codificadors, com hi han passat milers d'hispanismes, però, afortunadament, va ser detectat i rebutjat i ara és paraula que no surt als diccionaris normatius. Refractari és una de les solucions proposades.
També mereix un comentari la paraula reticent (i reticència). Reticent i reticència es relacionen amb el parlar. Reticent és aquell qui parla amb reticència, i reticència és el fet de callar intencionadament allò que es podria dir o s'hauria de dir. Reticent ve del llatí reticentem, participi de present de reticere, i aquest és format amb el prefix re i el verb tacere ('callar'). Modernament, en espanyol (ergo, també en català), però també en francès o italià, que jo sàpiga, reticent s'usa molt sovint amb el significant de 'refractari a fer alguna cosa'. Per exemple, l'oposició és reticent a augmentar els imposts. Un ús que és rebutjat regularment per les instàncies normatives, i segurament amb fonament, car és convenient servar el sentit recte de les paraules i no donar-los significats que ja cobreixen altres mots.
No s'ha de confondre reticent amb renitent, ni reticència amb renitència. Renitent ve del llatí renitentem, participi de present del verb reniti ('oposar-se, resistir'), format amb el prefix re i el verb niti ('fer esforços'). Renitent és aquell que no vol obeir, que s'oposa a fer alguna cosa. Quan un no vol dir alguna cosa (que sap) és reticent; quan no vol fer alguna cosa (que hauria de fer) és renitent. Però com que en espanyol aquesta darrera és paraula poc usada, en català això també és copiat. Precisament, renitent pot correspondre en part a l'espanyol reacio. Renitent també significa 'que resisteix a la pressió', per exemple una matèria que resisteix a la pressió d'un dit i torna a la posició inicial (teixits renitents). En aquest sentit, renitent i renitència són paraules pròximes a resilient i resiliència, mots que no sentireu en boca del comú de la gent, però que en altres llengües tenen un ús més estès. La resiliència és la capacitat de certs cossos de resistir un xoc sense que es trenquin ni deformin. I també es pot usar en sentit figurat aplicat a persones. Ja que hi som, diguem que resilient ve del llatí resilientem, participi passat de resilire, i aquest format amb el prefix re i el verb salire, amb degradació de la vocal a en i, com en tots els altres casos vists.
I encara hi ha una altra paraula relacionada amb les anteriors: reluctant, que s'aplica a aquella persona que no vol fer alguna cosa o que hesita a fer-la. Un significat pròxim a renitent o refractari (no reticent). El que passa és que aquesta paraula no és als diccionaris catalans, encara que hi ha el terme científic reluctància. Per què? El mot és present a l'anglès (reluctant), a l'italià (riluttante), a l'espanyol (reluctante) i al portuguès (relutante). Es pot considerar, doncs, una paraula culta present en diverses llengües i perfectament viable en català. Procedeix del llatí reluctantem, participi de present de reluctari, i aquest format amb re i luctari ('lluitar'). Estranyament, la paraula no existeix en francès i en espanyol és de molt poc ús. Va ser incorporada al DRAE el 1925, i al DIEC encara no hi és.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 29 de gener de 2011.
