|
Amb bones paraules
Posar les coses a puesto
L'Alcover-Moll ens diu que puesto és un castellanisme introduït en el segle XVI i que és totalment inoportú, perquè tenim la paraula lloc. Dues afirmacions que mereixen un comentari. Puesto és una paraula que existeix en italià (posto), en francès (poste), en occità (pòst), en portuguès (posto) i en romanès (post); és a dir, en totes les llengües romàniques menys en català (normatiu). Fins i tot en anglès (post), si bé amb un ús limitat.
Quant al moment de l'arribada del castellanisme, sorprèn que la data sigui tan primerenca. Sobretot si tenim en compte que aquesta paraula apareix en italià i en espanyol en el mateix segle XVI. En francès apareix en el XVII, i a partir de Wartburg s'accepta que és un italianisme. No sé si en espanyol és una creació genuïna o també és un italianisme. L'origen de la paraula sembla militar, i convé tenir present el rol dels italians en la difusió de tècniques i lèxic militars a l'època referida. En tot cas, aquesta paraula s'ha fet un lloc important en totes les llengües esmentades, i cobreix un camp semàntic notori davant els equivalents de lloc (lieu, lòc, luogo, lugar). Puesto és una paraula que figura a tots els diccionaris catalans fins a Pompeu Fabra. El Labèrnia la inclou sense cap mania («puesto: lloch ó espay que ocupa qualsevol cosa...»). La desgràcia de la nostra paraula és que va entrar amb una forma veritablement "lletja" (amb o final i amb el diftong ue), però si hagués entrat, com en principi s'esperaria, amb la forma post, ara no semblaria tan innecessària o inoportuna, sinó tot el contrari. Amb tot, Fabra va introduir tímidament un post en el seu diccionari, tan artificial com moltes altres paraules de la seva collita, amb un significat cenyit estrictament a una noció militar («post: lloc ocupat per un cos de tropes per a una operació militar») i que actualment té un ús pràcticament nul.
Una comparació entre els usos de l'italià i els dels catalans "pre-normalitzats" resulta ben instructiva: c'è posto per tutti (hi ha puesto per a tots), ogni cosa al suo posto (cada cosa al seu puesto), mettere le cose a posto (posar les coses a puesto), essere all'ultimo posto in classifica (ser en el darrer puesto de la classificació), avere la testa a posto (tenir el cap a puesto), questo posto è occupato (aquest puesto està ocupat), trovare un buon posto (trobar un bon puesto [laboral]), conosco un posto dove si mangia bene (conec un puesto on s'hi menja bé). Una cosa semblant tindríem si fèiem la comparació amb els usos francesos. Supòs que en els mateixos conciutadans "pre-normalitzats" l'ús de la paraula lloc deu coincidir també amb el de l'italià luogo (o francès lieu).
Però bé, el rebuig de l'esguerrat puesto i la inviabilitat de post són avui fets totalment irreversibles. Crec. De manera que haurem de resignar-nos tenint únicament la paraula lloc. Tanmateix, i aquest és el missatge principal d'aquest article, no hauríem de carregar damunt aquesta pobra paraula tots els significats que les altres llengües assignen al nostre mot inexistent. Per això un puesto en el mercado no és un lloc en el mercat, un puesto de la Guàrdia Civil no és un lloc de la Guàrdia Civil, un puesto de asistencia no és un lloc d'assistència i un buen puesto en el Ayuntamiento no és un bon lloc a l'Ajuntament. Per a aquells puestos que no són meres localitzacions segur que la llengua té paraules més adequades que lloc (parada, punt, feina, ocupació). O, per exemple, un puesto de responsabilidad en el Govern em sembla que queda més ben traduït al català per càrrec de responsabilitat que per lloc de responsabilitat. Totes aquestes consideracions em serveixen de preàmbul per a l'article de dissabte que ve, que tractarà sobre l'expressió lloc de treball, que a Mallorca diuen lloc de feina.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 14 de febrer de 2009.
