Gabriel Bibiloni. Amb bones paraules

Em desespera —dit metafòricament— veure gent del meu voltant que diu al ca «dóna'm la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves, que el cavall s'ha romput una pota o que la taula té una pota més curta que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres, porcs, etc.) té potons, que és un diminutiu de pota. Amb caràcter lúdic o metafòric de vegades s'usa pota o potó aplicat a humans, sobretot en algunes frases fetes, com remenar els potons (caminar) o allargar els potons (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant..

Al País Valencià, segons les informacions de l'Alcover-Moll i altres testimonis, la cosa és ben igual. Però al Principat pota té per al comú de la gent el sentit d'extremitat d'un animal, igual que l'espanyol pata. En aquesta llengua pierna es refereix sobretot a les cames dels humans. Al Principat hi és tan arrelat el sentit de 'cama' per a la paraula pota que tots els diccionaris recullen aquesta accepció sense fer-ne problema. No sols això sinó que el DIEC només dóna a pota el valor de 'extremitat' i oblida el sentit bàsic de 'peülla'. L'Alcover-Moll, per contra, separa les dues accepcions. Essent bastant evident que pota per cama és un castellanisme a les Balears i segurament al País Valencià, l'enigma és si també ho és al Principat. La meva hipòtesi, formulada amb tota prudència, és que sí, només que el castellanisme, que a les Illes és recent i encara no consumat de tot, al Principat seria més antic. Ningú no ha estudiat, que jo sàpiga, l'evolució en català de les paraules cama i pota i els seus camps semàntics. Coromines parla extensament de l'origen de la paraula pota, però no diu res de l'evolució semàntica. Com totes les hipòtesis, és una invitació a recercar i contrastar dades. I al final, confirmar-la o rectificar-la.

Caldria saber què significa pota en català medieval i en el dels segles següents i si aquesta paraula s'aplica a la cama d'un animal. Pel que he pogut veure, l'extremitat es diu sempre cama, mentre que pota és la peülla o, en tot cas, el peu. A tots els llibres de manescalia que he vist, dels segles XIV a XVI, (Cirurgia dels cavalls, versió catalana dels segles XIV-XV del Liber de medicina equorum de Ruffo de Calàbria; la Manescalia de Klagenfurt, segle XIV; el Llibre de Menescalia de Manuel Dies (o Dieç), de mitjan segle XV; el Llibre d'enfrenaments de cavalls, escrit per Bernat de Cases el 1496, etc.) sempre es parla de les cames dels cavalls. En el Llibre dels secrets d'agricultura, de Miquel Agustí (he manejat l'edició de 1617) es parla sempre de la cama de qualsevol animal: «Per quant té la cama rompuda» [parlant de bous, vaques i vedells], «que tinga [...] las camas grossas y curras [parlant del gall]», «si lo bou té la espatlla cascada conué sagnarlo de la cama [...] conué sagnarlo de totas dos camas». El diccionari català-llatí de Nebrija dóna a pota l'equivalent llatí ungula i parla de pota fesa (partida) i pota macissa. En el diccionari català-llatí de Pere Torra (1640) pota es tradueix per ungula i pes (peu). El Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696) fa correspondre pota al llatí pes, pedis (peu), tot i que, a més de pota de bèstia, recull "pota d'onso i de mona" (hem d'entendre 'peu'). Un caramull d'indicis que pota 'cama' és un fet relativament recent en català.

Ara bé, en espanyol, fins a un moment avançat passa exactament el mateix. El diccionari espanyol-llatí de Nebrija diu pata o planta del pie i dóna l'equivalent llatí planta. Hi afegeix a continuació pata hendida en muchas partes i pata maciça. És clar, doncs, que la pata és la planta del peu de l'animal o la peülla. En un altre lloc parla de «pierna de animal crus cruris». Sebastián de Covarrubias, en el seu Tesoro de la lengua castellana o española (1611) defineix pata com a «los pies y manos del buey o de otro animal». Només els peus i les mans, que en el cas dels èquids i bòvids s'han d'entendre no com s'entenen en el llenguatge tècnic de la veterinària actual sinó com a 'peülles'. I a més es constata que la pata és especialment la del bou. Hi afegeix que «comúnmente se toma por el pie acho y extendido». També duen pata o planta del pie el Trésor des deux langues espagnolle et françoise (1640) i el Nuevo diccionario y thesoro de las lenguas española y flamenca (1659). El Vocabulario español e italiano de Lorenzo Franciosin (1645) defineix pata com a «pie come di bue, d'oca, e simili». El 1675 el Tesoro de las dos lenguas española y francesa dóna aquesta definició: «pata: pied de boef ou d'autre animal».

Tots els llibres d'albeitería (manescalia) parlen de la pierna del cavall, igual que els catalans diuen cama (Libro de albeytería, traducció de la Manescalia de Dies, edicions de 1500, 1507, 1518-1524 i 1564; Libro de albeytería de Francisco de la Reina, 1623; Obras de albeytería, 1704; Verdadera albeytería, 1734; etc.). Es podrà argumentar, i amb raó, que en aquest tipus d'obres pierna és una paraula més neutra que no ho seria pata, i doncs, més adequada al registre, però això no invalida el fil de la nostra argumentació. Fent una passejada per diversos textos veig «un perro herido a quien el atrevimiento de un muchacho le dio una pedrada en la pierna» (un llibre de discursos, 1604), «Algunos les quiebran las piernas [als coloms]» (Libro de agricultura, Alonso de Herrera, 1605), «El gallipavo [tiene] las piernas altas y las uñas como las de la gallina» (Historia general de aves y animales, 1621), «Los machos levantan la pierna para orinar» (traducció de la Història natural de Plini, 1624), «aves de piernas largas» (Manuel Ramírez de Carrión, Maravillas de naturaleza, 1629), «una pierna de perdiz» (El siglo pitagórico, 1644), «Los perros blancos [...] son gallardos en el correr, pero tienen las piernas cortas» (Miquel Agustí, Libro de los secretos de agricultura, edició castellana de 1749), etc. Però a partir del segle XVIII es fa més visible el significat de 'cama' per a pata, també en registres tècnics: «Toma una gallina, o un pollo, que tenga las patas amarillas» (Obras medico-chirurgicas de Madama Fouquet, 1750), «Esta Ave es menor que la Perdiz, y de mas cortas patas» (Silva venatoria: modo de cazar todo genero de aves, 1754), «caballo de patas blancas» (Vocabularium latino hispanicum 1759), «Es increible la fuerza que tienen en las patas los insectos» (Recreacion filosófica ó Diálogo sobre la Filosofía natural, 1786), «Hay [...] otras [gallines] de patas largas» (Semanario de agricultura y artes, 1797), etc.

El primer diccionari espanyol que jo conec que consigna que pata és 'cama' —o conjunt de cama i peu— és el Diccionario de autoridades (1737): «pata. pie y pierna del animal», una definició que es repeteix a tots els diccionaris posteriors. Els diccionaris catalans del segle XIX se cenyeixen a l'equivalència pota-pata, però el gran Labèrnia (1839) encara prescindeix magistralment de la cama: «Pota. f. Peu de béstia ó de aucell. Pata, pie. Jumentorum aut avium pes, ungula», mentre que en els seus diccionaris castellans pata és «el pie y pierna de los animales»; i en el Novísimo diccionario de la lengua castellana de 1867, només «la pierna de los animales». El diccionari del mallorquí Pere Antoni Figuera (1840) ens diu que pota és «el peu de l'animal» i res més.

Pota és una paraula que té germans en diverses llengües (esp. pata, fr. patte, port. pata; occ. pauta, fr. antic poe, ang. paw [peu d'un animal, esp. si té llargues ungles i voltades], port. ant. pouta). L'etimologia està ben explicada en el diccionari etimològic de Coromines, i, per tant, no cal entrar-hi. En l'origen pota, i els germans romànics, significa 'planta del peu', 'peu', i en català el mot s'aplicà especialment a la peülla del bestiar gros, bé que també pot aplicar-se al peu d'un animal en general, especialment si és un peu gros. En espanyol, però, amb el temps pata sofrí una modificació semàntica i passà a designar el conjunt de cama i peu de qualsevol animal, i desplaçà pierna. El mateix canvi s'operà en francès i en portuguès. També en el català del principat, hipotèticament per imitació de l'espanyol. En espanyol el canvi degué iniciar-se en el llenguatge col·loquial i expressiu, i pata esdevingué de cada cop més neutre. Per la documentació hem vist que ha de ser un fenomen modern. Atès que l'extensió semàntica es produeix també en altres llengües com el francès, no és impossible que en català sigui una evolució interna paral·lela a la de les altres llengües. Però el contrast entre els usos del Principat i els de la resta del domini, el caràcter recent del fenomen i el fet, que no es pot perdre mai de vista, que l'evolució de l'espanyol marca l'evolució del català en els temps que es produeix el nostre fenomen, fan versemblant la hipòtesi de la interferència.

Un fet a part, i que ara no ens interessa, és la introducció del manlleu pata, molt arrelat al País Valencià i que ja trobam en textos antics com el Thesaurus puerilis d'Onofre Pou, de 1575: «ocells qui tenen pata com la oca». La frase ens mostra que pata no s'aplica a un simple peu d'ocell sinó als que tenen membrana interdigital (hi ha una certa semblança amb la pota d'un èquid).

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, en dues parts, els dia 30 de gener i 6 de febrer de 2010.

Tots els articles