|
Amb bones paraules
Plàtans i bananes
A l'article precedent esmentava la paraula plàtan com un exemple de castellanisme que s'havia "arreglat" llevant-li la -o final. I això malgrat aquella sentència sàvia de Fabra, lamentablement no sempre seguida, que «la supressió de la o final és un procediment incomplet de catalanització».
El castellanisme és doble. D'una banda hi ha el nom de l'arbre del gènere platanus, que integra vuit espècies, i amb uns exemplars que poden arribar a ser arbres grandiosos. El nom llatí ve del grec plátanos, que deriva de platys 'ample', per l'amplària del seu ramatge. Aquesta paraula llatina genera el nom en moltes llengües europees: francès platane, italià platano, espanyol plátano, portuguès plátano, alemany Platane, anglès plane (entre altres noms), neerlandès plataan, etc. Aquesta paraula va entrar en el català en els segles baixos i sota forma castellana: plàtano. La trobam en el diccionari de Pere Torra (1647), en el d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803), en el Labèrnia (1840), sempre amb la dita forma plàtano. El primer diccionari que du plàtan és el Diccionari ortogràfic de Fabra (1917). Plàtano escrivia tothom en el segle XIX, com el mateix Verdaguer a l'Atlàntida, citat per Coromines. Plàtano és un castellanisme de forma, és a dir, una paraula universal però que en català no té la forma que hauria de tenir sinó una altra mediatitzada per l'espanyol. No cal dir que la forma que ha de tenir és la que té normativament: plàtan. Però fins aquí parlam de l'arbre platanus.
Res a veure amb aquesta espècie té la planta que produeix les bananes, del gènere musa, que ni és un arbre ni un arbust sinó una planta herbàcia enorme. Les diverses llengües europees designen el fruit d'aquesta planta amb el nom de banana: anglès, italià, portuguès i basc banana, alemany Bananen, danès, noruec i suec banan, finès banaani, neerlandès banaan, romanès banană, etc. Probablement és una paraula corresponent a una llengua bantu de la part de Guinea (en wolof es diu banaana i no sembla manlleu d'una llengua europea), exportada inicialment a través del portuguès, en què es documenta el 1562 (per exemple, el francès, que la documenta el 1598, l'agafa del portuguès). Així les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l'espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s'ha usat a Espanya. La paraula banana és l'habitual a una part de l'Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l'Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s'entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l'espanyol va traslladar el nom de l'arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l'espanyol —com Coromines— no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima. En espanyol antic, a més, plátano (en principi l'arbre, després les dues espècies) tenia la variant plantano («el plátano o plantano, como el vulgo le llama» escriu José de Acosta el 1590). Segurament sorgida d'una variant llatina medieval plantanus, sembla que contaminada de planta. Aquella variant, amb el significat de 'banana', va ser presa pel francès i l'anglès, en què el mot plantain designa una varietat de banana, menys dolça i que se sol menjar cuita.
En català la banana es va dir —i escriure— plàtano des de la seva introducció al país fins a Fabra. Aquest va establir la paraula internacional banana com la forma preferent i acceptà la impostura plàtan com a forma secundària. El problema és que després, i com passa amb altres casos similars, la penosa llengua que es vehicula en els llibres i els mitjans de comunicació ha abandonat la forma teòricament preferent i ha quedat només amb la impostura.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 15 de maig de 2010.
