|
Amb bones paraules
«Per a» davant infinitiu
En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l'anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s'ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan "denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica". Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l'escriptura separada per a.
Fabra va comprendre que l'ús de les preposicions per i per a s'havia de regular, d'acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d'una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. A la gramàtica del 18 el codificador estableix que per a serveix per a indicar l'objecte, la destinació; i per, el motiu, la causa, el mitjà, l'autor. I hi afegeix la norma que ha estat la clau del desacord actual, el famós infinitiu final: "Davant un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior, i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare". A la darrera gramàtica del Mestre, publicada pòstumament (1956) amb la revisió de Coromines, llegim la mateixa idea: "Quan un infinitiu fa de complement de finalitat, pot ésser, naturalment, introduït amb la preposició composta per a [...] Però quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l'acció expressada pel verb del qual l'infinitiu és complement, cal [itàlica meva] emprar la preposició per en lloc de per a [...] Havíem anat a Girona per veure el nostre pare." (pàg. 86). Ara s'ha demostrat que Fabra no va escriure cal sinó cap, i que Coromines va substituir el segon mot pel primer. És a partir d'aquest cal que la norma de l'infinitiu final es va percebre com a obligatòria, quan a la redacció original de les dues gramàtiques esmentades és presentada com una opció.
En què es basava Fabra per a establir la preferència de per sobre per a en el cas de l'infinitiu final? No es podia basar en la llengua parlada de cap lloc, perquè no hi ha cap dialecte que segueixi aquest ús. Se suposa que es recolzà en la llengua antiga, però en aquell moment el català medieval era poc conegut —i ara encara—, per la qual cosa no pareix una recomanació gaire sòlida. Sembla que Fabra volgué partir de la realitat d'un cert moment històric en què l'ús de la composta per a només estava en un punt determinat de la seva evolució. No hi ha tampoc cap llengua romànica que usi una preposició diferent per a l'infinitiu de destinació i per a l'infinitiu final. Al cap i a la fi, les dues nocions són molt pròximes. Tard o prest, la norma de Fabra s'havia de revisar.
El fet és que la norma que prescrivia per a amb infinitius de destinació (això servirà per a arribar a una solució) i suposadament imposava l'ús de per amb l'infinitiu final (negociarem per arribar a una solució) ha estat abominada en els darrers decennis, més que per la seva probable manca de fonament per una sempre al·legada dificultat d'utilització. Coromines, el 1971, va utilitzar la "gran dificultat" que representa el maneig de la norma fabriana de les dues preposicions davant infinitiu com a argument principal per a formular la seva proposta de supressió de per a davant tot infinitiu. El català light dels anys 80 —i tots aquells qui s'enganxen a la via del mínim esforç— es va encarregar de dur a la pràctica la proposta pertot arreu.
Coromines hauria pogut optar per l'altra possibilitat permesa per Fabra, l'ús de per a davant els infinitius de destinació i de finalitat, com fan els parlars meridionals, i això hauria simplificat la norma de manera extraordinària, alhora que aquesta passaria a basar-se en l'ús real d'una part dels catalanoparlants i es faria funcional. Però per a guarir la malaltia Coromines va decidir de matar el malalt. La mutilació corominiana es feia des d'una perspectiva centralista, barcelonista i sense gens de visió composicional de l'estàndard. Per això va ser tan ben acollida pel reduccionisme col·loquialitzador implantat a la capital del país els anys 80. Ara coexisteixen tres normes, la clàssica de Fabra, la de Coromines i la dels parlars meridionals. Una gran fragmentació és la conseqüència, en part, de la "proposta simplificadora" de Coromines.
Però la proposta Coromines no sols és dolenta perquè ha dividit els catalanoparlants en dos bàndols —si fos una bona proposta li ho disculparíem—, sinó perquè és perversa en si. La proposta Coromines fa que les preposicions per i per a, que haurien de ser instruments precisos per a expressar el pensament, esdevinguin en bona mesura un destorb complicador de l'existència. Les preposicions són elements que tenen un significat, no són meres partícules d'enllaç. Amb les preposicions diem una cosa o una altra. L'existència en català de les dues preposicions, per i per a, només té sentit si els parlants sabem què volem dir quan empram una preposició o l'altra, si sentim la preposició. Ara això no és així per a la majoria de catalanoparlants, que no sap emprar aquestes dues preposicions sense pensar quina és la que s'usa en espanyol; un problema que només s'arreglarà quan puguem fer allò que fan els espanyols: sentir el significat de les dues preposicions i usar-les sense pensar en cap altre idioma. Cal, doncs, reforçar en les nostres ments les idees associades a cada una de les dues preposicions. I això és el que la proposta Coromines dinamita: mentre vegem cada dia escrit als diaris 5 milions per a l'agricultura i 10 milions per millorar escoles, o diners per construir hospitals i diners per a la construcció d'hospitals no entendrem mai per què tenim un per i un per a. Si diem això és per sopar, ens costarà que després surti això és per al sopar o això és per a tu. No és estrany llavors que falli tant la preposició per a davant sintagma nominal —els correctors ho saben—, i que els seguidors de Coromines també recorrin al castellà quan han d'usar aquestes preposicions davant un sintagma nominal. La proposta de Coromines, llançada amb la bandera de prescindir de l'espanyol, com que buida de contingut la preposició per a, en el fons intensifica la dependència de l'idioma veí en els casos en què la dita preposició és obligatòria.
Nosaltres defensam sense cap reserva l'ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l'infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s'ha de basar en l'ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.
Aquest treball també posa en evidència la poca consistència de l'estigma que sempre ha tingut l'ús dels parlars meridionals, el fet de coincidir amb el castellà, cosa que no vol dir que aquest ús sigui degut a interferència espanyola. I què si coincideix amb el castella? És perfectament normal que dues llengües romàniques veïnes coincideixin en coses diverses. El problema no és la coincidència amb l'espanyol sinó el fet d'haver de recórrer a aquest idioma per a saber què hem de dir. Per a resoldre'l cal abandonar urgentment la norma Coromines i omplir de contingut —en els nostres cervells— les preposicions per i per a.
Aquest article és una refosa de dos articles publicats a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, els dies 9 i 16 de gener de 2010.
