|
Amb bones paraules
Pastera, sense rumb ni timó
Aquests dies tornam a parlar de pasteres. I fa temps que tenia decidit dedicar un article a aquesta paraula. Tant el DIEC com el diccionari d'Enciclopèdia Catalana com l'Alcover-Moll diuen que una pastera és, entre altres coses, una barca petita i de fons pla, sense carena. És, òbviament, un significat degut, per extensió semàntica, a la pastera de pastar, igual que ocorre amb altres objectes de la mateixa forma de la pastera. Usada en albuferes i altres llocs pacífics, és la més humil i modesta de les embarcacions: mai, per una pastera, la torre de senyals posà bandera, diu el refranyer mallorquí. No hi ha cap diccionari, que jo sàpiga, que digui que una pastera és una barca com la que usen alguns africans per a intentar arribar a les nostres costes, que, com se sap, són ben diferents d'una pastera de pastar.
En espanyol hi ha la paraula patera, que significa exactament el mateix tipus de barca. Alguns han pensat que l'espanyol agafa el mot patera del català pastera, i li lleva la essa per la tendència de l'espanyol, especialment vulgar, a aquest tipus de reduccions. Aquesta suposició deu estar en relació amb el fet conegut que molt de lèxic mariner espanyol és de procedència catalana. Però aquesta hipòtesi té els seus problemes. Sembla que patera és una paraula no gaire vella. No n'he sabut veure documentació antiga i, en canvi, he verificat que el primer diccionari de l'Acadèmia espanyola que el registra és el de 1985, i la definició que en dóna és del tot aclaridora per a l'etimologia: "barca de fondo muy plano para perseguir patos en aguas de poco calado". Para perseguir patos.
L'etimologia per al nostre propòsit és secundària. El fet és que arriba un dia que la paraula espanyola patera s'aplica a les barques (no precisament petites i de fondo muy plano) que arriben a les costes del sud d'Europa carregades de desgraciats que s'hi juguen la vida. Molt probablement es tracta inicialment d'un ús irònic: potser algú va comparar aquelles barques carregades de magribins amb les pateras, per l'estretor amb què ballaven els passatgers, i a partir d'aquí es va escampar el nou ús de patera. Una innovació de l'espanyol que a nosaltres no ens ha de fer ni fred ni calor. Allò que ens interessa és el fet que els mitjans de comunicació catalans no poden estar sense usar la mateixa paraula que usen els espanyols per a les barques dels immigrants. Si en espanyol diuen una paraula determinada, en català hem d'usar la mateixa o la que més s'hi assembli. Aquí els correctors es divideixen, i mentre TV3 adopta el castellanisme sense cap maquillatge (patera), altres mitjans introdueixen el nefast pastera, ja sigui per la mera semblança patera/pastera, ja sigui per la creença —que, més aviat, seria justificació barata— que el mot castellà ve del català. Els mitjans de comunicació mallorquins en català s'han posat tots a usar pastera, copiant-se uns als altres, ignorant qualsevol diccionari català i sense un assessorament que es pugui qualificar de solvent. És un bon exemple de "paraula plaga", aquests mots bàrbars que s'incrusten ràpidament i després no hi ha manera d'eradicar.
Sense la nostra crònica i omnímoda dependència de l'espanyol mai no diríem pastera d'una barca que no té res a veure amb una veritable pastera. No és suficient i més que clara la paraula barca? Hi ha cap problema a dir que «arriba a Cabrera una barca amb onze immigrants»? Ja sé que en aquest llastimós tot indestriable que és l'espanyol-català la paraula patera/pastera ha pres el significat de 'barca amb immigrants clandestins', i per això quan es parla d'una pastera sense més indicacions, ja se suposa que és això. Fins i tot s'ha creat l'expressió piso patera per a designar un apartament on viuen acaramullats una tropa d'estrangers. I nosaltres darrere darrere copiant i imitant.
Els italians també en reben, de barques amb immigrants africans, però no tenen la més mínima necessitat d'emprar una paraula diferent de la que usen per a designar una barca normal i corrent, exactament la paraula barca. Quina meravella tenir una barca pròpia i la mà al timó.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 4 de juliol de 2009.
