|
Amb bones paraules
Olfacte, castellanisme?
Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d'afegir tot d'una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.
La paraula olfacte va ser inventada per Pompeu Fabra. O possiblement per algú altre, però Fabra la va posar en circulació. Els diccionaris Alcover-Moll i Coromines atribueixen el primer ús del mot a Joaquim Ruyra (un text de 1928), però la paraula apareix al Diccionari ortogràfic de 1917. En tot cas, és del segle XX. I què deien abans per a dir olfacte?
En llatí hi ha dues paraules per a designar aquest sentit: odoratus, que dóna el francès i l'occità odorat, i olfactum, que dóna l'espanyol olfato (abans olfacto) i el portuguès olfato. L'italià té les dues formes (olfatto i odorato). També l'espanyol antic tenia les dues formes (olfacto o olfato i odorato), però aviat es va imposar la primera i oblidar la segona. Cal tenir en compte que la forma olfato respon a una llei fonètica del castellà, de reducció del grup ct, que ha provocat paraules com respeto, contrato, trato, objeto, sujeto, etc., que en català mantenen el grup inalterat.
En català medieval sembla que no hi ha cap derivat de olfactum, mentre que sí que hi trobam la forma odorat. El diccionari Alcover-Moll n'aporta un exemple de Sant Vicent Ferrer. Però aquest punt de la llengua medieval roman bastant fosc i caldria explorar-lo. Caldria veure quina era l'extensió de l'ús de la paraula odorat. El Thesaurus puerilis d'Onofre Pou (1575), per exemple, quan parla dels sentiments corporals —perquè sentit també deu ser un hispanisme, introduït en el segle XVI o XVII—, esmenta la oïda, la vista, lo gust, lo tocar i lo sentiment de l'olre. En el diccionari llatí-català de Nebrija-Busa (XVI) es dóna sentit de l'olor com a equivalent català del llatí olfactus.
L'única forma que es va introduir en el català és olfacto, i això pareix que va ser en el segle XVI o el XVII, quan la llengua culta de les classes superiors començava a castellanitzar-se. Repetesc que en aquell moment en castellà es deia olfacto. Per la forma del mot i pel moment caldria considerar que és un hispanisme. El Gazhopylacium catalano-latinum (1696) de Joan Lacavalleria registra només olfacto. I en els diccionaris del XVIII i del XIX trobam olfat i olfato, i alguns registren també olfacto com a mot antic. Els de Ros (1764) i Sanelo (1800) duen olfat (dada treta de Coromines); el d'Escrig (1851) du olfat, to; el d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803), olfato (i olfacto, qualificat d'antic); el d'Antoni Figuera (1840), olfato; el Labèrnia (1839) porta olfat o olfato (i olfacto, qualificat d'antic). Fabra es va trobar, doncs, amb un país que deia olfat i olfato, i va deixar ben clar que d'un llatí olfactum no podien sortir mai aquestes paraules en català. I va codificar la forma olfacte, que és la que hauria vingut del llatí olfactum amb les lleis de l'evolució lingüística de la nostra llengua. Sens dubte, de olfactum no pot sortir mai en català ni olfat ni olfato. Però si no hagués entrat la forma castellanitzant olfacto, olfato o olfat, ara probablement no tindríem olfacte. De la mateixa manera que si no hagués entrat el castellanisme assunto, ara no tindríem assumpte (vegeu l'article del 19 de juliol de 2008). No hi havia cap raó perquè la hipotètica paraula llatina assumptum donàs en català assumpte, ni donàs res, com no dóna res en les altres llengües romàniques. Assumpte i olfacte són catalanitzacions de castellanismes, si bé olfacte pot tenir més justificació, per l'entorn romànic. No sols això sinó que hi ha una sèrie de termes científics de la mateixa arrel que són indispensables (en el DIEC, olfacció, olfactiu, i olfactori). També en francès i anglès, llengües que no tenen el mot olfacte, hi ha termes moderns (del segle XX) encunyats amb el formant llatí olfact- (en francès, olfactique, olfactologie, olfactomètre, olfactométrie, olfactophobie, etc.).
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 29 de maig de 2010.
