|
Amb bones paraules
Jubilar-se
Yobhel és una paraula hebrea que significa la banya del marrà, i aquesta paraula serví per a donar nom també, per metonímia, a un any sant que celebraven els jueus cada cinquanta anys, atès que l'anunciaven fent sonar la dita banya. Un any en què els camps s'havien de deixar incultes, els esclaus eren alliberats i es condonaven els deutes. La celebració en certa manera va passar al cristianisme, i els papes instituïren un any sant, en un principi cada cent anys, després cada cinquanta i finalment cada vint-i-cinc, en el qual es donaven indulgències plenàries. Tot això en llatí es digué inicialment jobelaeus (de l'hebreu yobhel), però per encreuament amb el verb llatí jubilare (fer crits d'alegria) en va sortir jubilaeus. I d'aquí ve la paraula catalana jubileu, que com la llatina, significa tant la celebració dels jueus, com la dels cristians, com la indulgència plenària associada. La mateixa paraula trobam en les llengües veïnes (francès jubilé, anglès jubilee, espanyol jubileo, italià giubileo).
D'altra banda, el llatí jubilare (fer crits d'alegria, exultar) té continuació en les llengües romàniques, amb el mateix valor semàntic. En francès jubiler, en espanyol jubilar o jubilarse (que inicialment només significava la dita expressió d'alegria) i en italià giubilare. També el nom corresponent: en espanyol júbilo, en italià giubilo i en francès jubilation, tres paraules que tenen el mateix significat. En català també hi ha jubilar i jubilació, que inicialment designen el mateix que els mots francesos equivalents. "La sglésia alegra's, canta y jubila", llegim a un text de Roís de Corella (citat per Alcover-Moll). O "La mort del meu amic no basta a esvair la jubilació que m'inspira la manera com l'hem sabuda", diu Joaquim Ruyra (també citat per Alcover-Moll).
El primer diccionari de l'Acadèmia espanyola (1734) ja indica que en espanyol el sentit de 'alegrar-se' ja és en desús, i, per tant, jubilarse i jubilación en la llengua viva es refereixen només al cessament d'una professió exercida durant molts anys. Per a l'expressió de gran alegria només va restar júbilo, perfectament diferenciat de jubilación. De fet, el significat de 'cessar una activitat professional' sembla que és molt antic: ja surt en el diccionari de Nebrija de 1492. Però per què l'espanyol va fer aquest canvi semàntic tan peculiar? Coromines creu que és per influència de jubileo, atès que la jubilación es concedia després de cinquanta anys de feina, igual que el jubileu era cada cinquanta anys. Sembla que aquests sentits (professionals) de jubilar i jubilación en un principi s'aplicaven a unes professions especials, com professors, càrrecs de dignitat, etc. Cal dir que el sentit espanyol també es troba en italià, al costat del sentit original, i no sabem si entre una llengua i l'altra hi ha hagut alguna interferència.
En català, la primera documentació de jubilar en el sentit professional, segons Coromines, és en el diccionari Torra (1647). Que aquest ús sigui un calc semàntic de l'espanyol és perfectament versemblant. En qualsevol cas, en la llengua viva i popular sempre s'ha dir retirar-se, fins a un moment molt recent en què per clara influència espanyola s'ha fet preponderant jubilar-se i jubilació. El substantiu tradicional és retiro. La o final li dóna aspecte de castellanisme, però retiro, amb la o i tot, em sembla més genuí que jubilació. Com tantes altres paraules acabades en o, retiro s'ha "arreglat", i en al diccionari hi ha retir, com hi ha retirar-se, tots dos amb el significat laboral.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 22 de gener de 2011.
