|
Amb bones paraules
A manera d'introducció
Amb bones paraules li agrada a qui signa defensar els seus punts de vista. Amb bones paraules vol dir amb to mesurat i estil respectuós, cosa que no està renyida amb la possibilitat de defensar les conviccions amb fermesa o, fins i tot, amb contundència. I una d’aquestes conviccions és que un dels nostres grans interessos col·lectius és esmerçar els esforços que calguin en la tasca de promoure una llengua pública de qualitat, un concepte que estam molt avesats a reclamar per a qualsevol producte del mercat però poc per a la llengua. Dit altrament, que els usuaris del català, i especialment els conreadors de la lletra impresa, ens esforcem a bastir una llengua de bones paraules, que ara vol dir de paraules bones. Paraules que siguin precises per a expressar el pensament i les emocions, i també que siguin paraules genuïnes, com a eines fabricades en el nostre propi obrador i sorgides de la nostra capacitat de crear i d’innovar de manera original.
Aquest espai setmanal que el Diari de Balears posa amablement a la meva disposició tractarà, doncs, de les paraules, i cada escrit serà una píndola amb alguna proposta per a reflexionar sobre la llengua i millorar-ne la qualitat en algun punt.
Per les circumstàncies històriques en què ha hagut de viure la llengua catalana, supeditada a una altra durant uns quants segles, el debat públic sobre la llengua ha tingut sempre un component central: la necessitat de trobar una solució satisfactòria al problema de la interferència entre els sistemes del català i del castellà. La interferència entre llengües és un fet universal i és una conseqüència del contacte entre les societats; però en el cas d’un idioma políticament subordinat la interferència és un fenomen hipertrofiat, dràsticament unilateral, i representa un agent d’asfíxia per a la llengua subordinada, que no pot existir i transformar-se amb una vida pròpia.
A més, aquesta interferència lingüística és com un iceberg, amb una petita part visible i una gran part amagada i per això mateix perillosa. La part visible és formada per aquells “barbarismes” o castellanismes que una munió de llibres per a l’ensenyament de la llengua han tractat d’eradicar. A la part submergida hi ha tot un batibull de fenòmens més subtils, com molts de calcs sintàctics, lexicals i fraseològics, sovint mig o gens estudiats, i els perversos calcs semàntics, camuflats com a camaleons, perquè es perpetren amb paraules ben catalanes. Per a més complicació, entre els planificadors de la llengua hi ha diferents sensibilitats i diferents visions sobre el punt on cal col·locar el límit de la tolerància.
En aquesta secció parlarem especialment de la part submergida, que és la més apassionant, i veurem la conveniència i la dificultat de vehiculació de les opcions alternatives que s’hagin proposat o puguem proposar. Amb tot, no ens limitarem al món de la interferència: el català té una infinitud d’aspectes sobre els quals podem parlar i reflexionar, tant pel que fa a qüestions de normativa, de correcció o d’estil, com pel que toca a la problemàtica sempre punyent de l’ús social. Aquí els trobareu cada dissabte.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 24 de maig de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
