|
Amb bones paraules
Una d'indis
Per a denominar els habitants de l'Índia tenim dues paraules. Una és hindú, derivada del persa hindū (i aquest del sànscrit sindhu), ço és, el nom del riu Indus. Del nom del riu, Indus, ve el nom del país, Índia. L'altra paraula és d'arrel llatina i amb un ètim de dues variants, la forma llatina clàssica indicus -a -um, que dóna l'espanyol i el portuguès indio, i la forma llatina més moderna indianus, que dóna el francès indien, l'italià i portuguès indiano, l'anglès indian i el català indià. A partir de la pràctica de l'anglès, modernament (cap a final del XVIII) s'ha fet una especialització entre hindú (sentit religiós) i indià (habitant de l'Índia), que alguns troben desencertada. Heus ací, en tot cas, per què tenim les paraules Índia i indià, sense hac, i hindú i hindi (la llengua) amb hac.
En català medieval als habitants i a les coses de l'Índia els corresponia l'adjectiu indià, no indi. Indi (del llatí indicus) era només el nom d'un colorant blavós i de la planta de què s'extreu, que en espanyol, portuguès, francès, anglès i moltes altres llengües es diu índigo (sense accent fora de les dues primeres) i en italià indaco (cf. sindicus > sindaco).
Quan els europeus van descobrir Amèrica, una sonada confusió va crear un gran problema lèxic. Pensant que havien arribat a l'Índia, les terres descobertes es digueren les Índies, i els seus habitants foren designats amb les mateixes paraules que hem vist en els paràgrafs precedents. En espanyol, indios, en portuguès, també indios (amb la qual cosa en aquest idioma es diferencien dels indianos de l'Índia), en francès, indiens, en italià, indiani i en anglès, indians. Els catalans hauríem d'haver dit indians, i potser ho vam fer així al principi. És significatiu que el Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696), el gran diccionari del XVII, defineix indi com "certa droga de la India pera fer color de purpura", i res més; i dins l'entrada India trobam "indià, lo que pertany à la India ò à les Indies". Però la supeditació a l'espanyol anava fent la seva via, i a la llengua parlada dels segles de més subordinació sembla que no hi ha altra cosa que índio (no indi), i així és com ho hem sentit sempre abans de la tímida normalització lingüística dels darrers temps, i així encara ho diu una gran part de la nostra gent. Per a acabar-ho d'adobar, l'espanyol, que en un principi també coneixia la forma indiano, va fer una especialització i va diferenciar indio (indígena) i indiano (el natiu però no originari d'Amèrica i sobretot aquell europeu que en torna ric, segons els diccionaris espanyols). I els catalans vam seguir mimèticament aquesta distinció: a la llengua parlada, els índios i els indianos. Talment, si bé indianos són només els catalans que tornen d'Amèrica més o menys rics.
La catalanització per la porta falsa de la paraula índio en indi no la va fer, però, Pompeu Fabra. La fan en major o menor mesura la llengua culta i els diccionaris del XIX. Algun d'aquells diccionaris enregistra com a sinònims indi i índio (com el de Josep Escrig, 1851) i algun altre, només índio i indiano (com el d'Antoni Figuera, 1840). El de Labèrnia, el millor de la centúria, defineix indi com a 'natural de Índia' i indià com a 'natural de y lo pertanyent a Indias", amb el sinònim índio. Fabra ho va resoldre seguint la línia dels diccionaris vuitcentistes i espanyols: indi per un costat (habitant de l'Índia o de les Índies) i indià (natural però no aborigen de les Índies, etc.). Segurament els diccionaris esmentats i l'existència de indià amb el significat espanyol el van condicionar. Però indi és una mala adaptació del castellà indio, un castellanisme camuflat, com altres que s'han catalanitzat amb el pobre procediment de suprimir la o final (plàtan, tram, casc, etc.).
Coromines, a l'entrada indi del seu gran diccionari, parla molt de les indianes (peces de roba) i dels indiots, però no diu un mot sobre l'afer indi/indià. Amb aquests condicionants i mancances s'han fet els diccionaris actuals. Tant el DIEC com el diccionari d'Enciclopèdia Catalana consideren que els aborígens d'Amèrica i els ciutadans de l'Índia són indis, i defineixen indià només com a "natural però no aborigen de les Índies Occidentals" o "que ha residit llarg temps a les Índies Occidentals i ha tornat al seu poble". Pura còpia de l'espanyol. És la trista herència d'uns quants segles de subordinació. Amb tot, algú dirà que la distinció és útil. I també és ver.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 7 de novembre de 2009.
