|
Amb bones paraules
«Hola», castellanisme?
La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L'Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l'àrab wa-Allāh ‘per Déu!’. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una "creació purament romànica", sense cap relació amb l'àrab. Amb tot, l'espai i l'atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de "interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa", definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua "del carrer".
És molt possible que Coromines tingui raó en la desvinculació de l'àrab. Hola és una paraula que pertany al món de les interjeccions i a la creació expressiva. Món on trobam els castellans hola, hala, ole i olé, el francès holà i allo, l'anglès hello, el portuguès olá, etc. Però aquestes paraules, llevat d'algun cas particular de transferència d'una llengua a una altra, van molt per camins separats.
En francès hi ha holà, una exclamació sense cap funció de salutació, que s'empra per a cridar algú i sobretot per a interrompre-li alguna acció. Sembla que està compost de ho (l'exclamació oh!) i de là (que, entre altres coses, vol dir 'per allà', del llatí illac). Res no té a veure amb aquesta paraula la interjecció allo, emprada per a establir contacte en converses telefòniques, que procedeix de l'anglès hello. Aquest, amb les variants hello, hollo, halloo i hallo, és inicialment un mot del camp de la caça, que, segons alguns, es relaciona amb el verb to hallow 'caçar amb crits', que deriva de l'anglonormand halloer (igualment 'caçar amb crits'). També podria ser, però, de formació expressiva. De l'ús cinegètic passà a ser un mot per a expressar sorpresa i per a saludar, i quan a França arribaren els primers telèfons procedents dels Estats Units, s'introduí la convenció allo, allo per a indicar a un abonat que podia entrar en correspondència amb el telèfon sol·licitat. En francès, i en occità, no hi ha, doncs, un equivalent de l'espanyol hola per a saludar: la salutació equivalent, de to col·loquial, és salut. Tampoc en italià, en què es diu ciao.
En espanyol, d'acord amb Coromines, hola sembla una veu expressiva paral·lela a hala. Coromines dóna com a primera documentació per a l'espanyol la data de 1552, però n'hi ha d'anteriors. En un principi seria una mera paraula exclamativa. "Hola, hola, hola, / que no tengo de dormir sola, / hala, hala, hala,/ que no estoy para vos guardada." (Cancionero de Ana Yáñez, 1548). El primer diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (1734) dóna a hola dos significats: "modo vulgar de hablar usado para llamar à otro que es inferiór" i "algunas veces se usa desta voz como de admiración, quando se oye alguna cosa que hace novedad". Com que trobar una persona inesperadament hace novedad i pot causar admiració, és comprensible que amb el temps hola esdevingués un ritual de salutació. En un principi amb càrrega d'admiració o sorpresa i al final sense cap de les dues coses, com quan ens diu hola la caixera de l'hipermercat quan ens hi acostam per a pagar. El primer diccionari de l'Acadèmia que recull aquest significat —salutació— és el de 1884 ("Interjección que se usa para denotar extrañeza placentera ó desagradable, para llamar a los inferiores ó á modo de salutación familiar").
La qüestió que més ens interessa és si hola ha entrat a la nostra llengua per interferència del castellà. Primer de tot cal dir alguna cosa sobre la primera documentació del mot en català (c. 1400 segons Coromines). La primera documentació coneguda, fornida per l'Alcover-Moll, correspon a la Dansa de la Mort, peça teatral desenvolupada a Europa entre els segles XIV i XVI procedent de França. A la versió catalana de Pere Miquel Carbonell trobam els versos "Sus ola vos En Jovencell / qui Gaspar Nadal vos dieu ", en què no sabem si cal llegir ola o olà. La versió de Carbonell és de 1497, però el vers que ens interessa correspon a un afegit posterior, segur que del segle XVI, fet per Gaspar Nadal. Entre el "c. 1400" de Coromines i el segle XVI hi ha un bon tret. Però cal relativitzar la importància de les primeres documentacions. Caldria veure quin és l'ús de l'exclamació ola o hola en els segles XVI, XVII i XVIII, i crec que en tenim molt poca informació. Una aparició isolada, si fos el cas, i més tractant-se d'una exclamació, seria un fet irrellevant. En canvi, el CORDE (Corpus Diacrónico del Español, base de dades que documenta l'ús de les paraules des dels orígens de la llengua) ens forneix exemples d'ús de hola des de 1535 fins ara, de manera ininterrompuda. Dir, com fa Coromines, que el mot és més antic en català que en castellà, i treure'n conclusions és molt arriscat.
La interferència és un fet molt complex, que sovint, més que en la introducció d'una paraula un bon dia, consisteix en fenòmens d'imitació de processos seculars, de seguiment mimètic en una llengua d'un procés que s'esdevé en una altra durant un lapse gran de temps. Això és el que va passar amb l'extensió del tractament de vostè, i sembla que això és el que ha passat amb la paraula hola. Durant la primera etapa, en què hola era una mera paraula exclamativa, com hala, els hola que hi pugui haver en català poden ser deguts a interferència, encara que tampoc no hauria de ser cap problema admetre que podrien respondre a una dinàmica interna. I hauríem de veure el grau de difusió de la paraula i com seria pronunciada. En aquesta època és molt freqüent en textos castellans la repetició del mot: "hola, hola, qué es esto?", com si diguéssim "vaja, vaja, què és això?", i el mateix valor té la paraula en l'expressió "hola, hola, señora mujer". Les dues frases són de textos de mitjan XVI, però aquesta fórmula repetitiva és altament freqüent fins al segle XX.
L'adopció de hola com a costum de salutació —primer amb admiració i després sense— sí que sembla que respon més clarament als processos d'imitació de què parlava. Els diccionaris del XIX ens mostren aquesta evolució, dependent de l'evolució espanyola. El d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803) només diu "hola interj. hola". El de Magí Ferrer (1839) diu exactament el mateix. El d'Una Societat de Catalans (1839) copia la definició del diccionari de l'Acadèmia espanyola ("interj. que servex comunamènt pera cridar á altre que es inferiòr [...] Se usa també pera manifestar la estranyesa ó novedat que causa alguna cosa no esperada"). El Labèrnia (1839) defineix hola com "interjecció que denota novetat i estranyesa, adverbi de cridar", definició que es manté a l'edició de 1864. El Figuera (1840), com "interjecció que servèix de cridar á algú — qui denóta la sorpresa, la admiració". El de Josep Escrig (1851) no du la paraula hola. El primer diccionari que defineix hola com a "salutació familiar" és el Fabra (el primer diccionari acadèmic espanyol que ho fa és, com hem dit, el de 1884).
Significativament, hola és paraula inexistent a la Catalunya del Nord, on la salutació en situacions de confiança és adiu, com en occità. A la resta del país l'extensió de la paraula s'ha fet amb ritmes diferents a les diverses àrees. A Mallorca la salutació hola s'ha estès en temps molt recent. És o era inusitada entre la generació dels meus pares (gent de la vuitantena) i no diguem dels meus avis. La pronúncia completament castellana del mot a l'illa, amb la vocal final sense reduir a neutra, és un indici més que evident del seu caràcter foraster. I el fet que a l'àrea del català central es pronunciï amb o oberta i neutra final tampoc no demostra res. En aquesta àrea els castellanismes s'adapten de manera regular. Com la interjecció ojo!, amb o oberta i u final.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, en dues parts, els dies 24 i 31 d'octubre de 2009.
