Gabriel Bibiloni. Amb bones paraules

A l’article de dissabte passat el meu nom —Gabriel, de tota la vida— va aparèixer misteriosament canviat per un altre —Biel—, o, si voleu, com a mínim, convertit en un tros d’ell mateix, amb el quaranta per cent del seu cos fonològic penosament esfondrat. Com que quan era petit els meus pares van suar tinta perquè això no succeís i el costum m’ha fet identificar emocionalment amb el nom que ells volgueren que tingués, esper que l’esbaldregament onomàstic no es torni a repetir. En tot cas, el fet em dóna l’avinentesa de parlar dels hipocorístics i, de passada, de la nostra cultura antroponímica tradicional.

El repertori de noms de fonts que els mallorquins han portat en els darrers segles és sorprenentment reduït —no sé si gosar a dir pobre—, almenys en comparació amb els repertoris d’altres llocs del país i del món. Aquest repertori està format per una cinquantena de noms per als homes i una vintena per a les dones (sense comptar les formes femenines de noms inicialment masculins, com Miquela, Joana o Sebastiana). I d’aquests noms els més usats són pocs: Aina, Andreu, Antoni, Bartomeu, Bernat, Catalina o Caterina, Felip, Francesc, Gabriel, Isabel, Jaume, Joan, Jordi, Josep, Llorenç, Magdalena, Maria, Margalida, Martí, Miquel, Pau, Pere, Rafel, Rosa i alguns altres. A l’època medieval l’estoc antroponímic era força més ric i variat —en el XV trobam Berenguers, Galcerans, Bonifacis o Lucrècies—, però a partir del segle XVI es va anar reduint dràsticament. El concili de Trento imposà com a estrictament obligatori allò que ja era tendència general: la imposició als batejats de noms del santoral catòlic, amb la qual cosa desaparegué una part importantíssima de l’antroponímia precedent. La norma mallorquina de posar als fills els noms dels avis, seguida disciplinadament fins a la meva generació, fou un factor clau per al manteniment de l’exigüitat del repertori esmentada. Avui hem passat a l’extrem contrari, la diversitat exuberant, la recerca de l’originalitat, que fan imposar als nostres nadons noms com Aitor, Edgar, Iker, Kevin, Nil, Naiara, Nerea, Noa, Salma, Yerav o Zaira. Una cosa que escarrufaria fins al risc sanitari qualsevol dels avis de la gent de la meva generació.

Un hipocorístic és una variant d’un nom, feta amb reducció d’aquest, usada familiarment. La parauleta té l’origen en el verb grec hypokorizesthai (‘cridar amb noms afectuosos’), format a partir dels elements hypo i korizesthai (‘acariciar’), sortit al seu torn de koros/kore (noi/noia). Entre els noms masculins tradicionals de Mallorca n’hi ha uns —una desena— que han tingut fins ara un hipocorístic usat de manera automàtica i inflexible, i ja se sap que fet amb reducció per davant. En la nostra tradició onomàstica, inserida en una situació de diglòssia, Bartolomé, Tomeu i Bartomeu formen una trilogia amb rígid repartiment de funcions: el primer per als escrits, el segon per a la comunicació oral ordinària i el tercer per a designar el sant. I així igualment Toni, Tòfol, Gori, Pep, Colau o Nofre. Curiosament, en la petita nòmina de noms femenins usats tradicionalment no hi ha gaire hipocorístics automàtics, llevat de qualque cas especial, com (Elisa)Bet o (Isa)Bel. Per llarg que siguin Magdalena o Margalida, no tenim peresa de pronunciar-los sencers: l’escurçament Lena i Lida són casos esporàdics, i ja no parlem de la “modernor” dels castellanitzants Magda i Marga. Els hipocorístics tradicionals tenen a Mallorca un ús tan arrelat que fins i tot s’usen amb els tractaments més alts (don Pep, donya Bel). A Menorca trobam un nombre més elevat d’hipocorístics, com Fel (Rafel) i Quel (Miquel), no sentits avui a l’illa gran, tot i que els malnoms Quelet i Felet —mal escrits Calet i Falet— ens en donen algun testimoniatge.

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 13 de setembre de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)

Tots els articles