|
Amb bones paraules
Més sobre gentilicis
L'article "De serbis i altres gentilicis discutibles", publicat fa dos dissabtes, ha generat una bona quantitat de reaccions i consultes sobre la problemàtica dels gentilicis. Per això no serà sobrer fer-ne un altre article.
Els gentilicis són com la resta de les paraules: uns són patrimonials, existents des del moment en què la llengua s'estava formant i resultat de l'evolució de gentilicis llatins. Uns altres —la immensa majoria— s'han anat incorporant a la llengua posteriorment, ja sigui aplicant mecanismes interns de derivació, ja sigui com a manlleus d'altres llengües, entre elles el mateix llatí (cultismes). Per exemple, grec, francès i alemany són paraules evolutives, sorgides dels mots llatins graecu, francense, alemannu; eivissenc és un gentilici format per derivació a partir de Eivissa; europeu és pres com a cultisme del llatí europaeus; i extremeny és pres del castellà extremeño.
La quasi totalitat dels gentilicis catalans s'han format aplicant al topònim un sufix dels que la llengua té disponibles, uns molt productius (com els que veiem a andorrà, mallorquí, eivissenc, solsonès, formenterer, etc.) i uns altres que semblen veritablement insòlits (bugerró, selvatgí, mariando). I de vegades el gentilici es forma per procediments diferents de la sufixació (taujà, de Santa Eugènia de Mallorca).
Pel que fa als gentilicis corresponents a topònims estrangers —i llevat d'un petit nombre que deriven directament del llatí vulgar—, els papers oficials diuen que s'han format aplicant un determinat sufix, però la veritat és que són manlleus. És a dir, el procés pot ser un fenomen de sufixació però calcant el mecanisme operat en una altra llengua. Per això molt sovint —però no sempre— el gentilici català i el gentilici de la llengua que el crea originalment coincideixen en el sufix. I per això sovint les diverses llengües presenten aquesta coincidència. Diem maltès i no maltenc ni maltí ni malter ni maltià, igual que es diu maltese en francès, anglès i italià, maltés en espanyol, maltês en portuguès, etc. De la mateixa manera, són gentilicis manllevats a la llengua original —o a una llengua internacional— napolità, moscovita, xipriota, monegasc, bretó o malgaix, formes coincidents en les diverses llengües del voltant.
Tanmateix, no podem perdre de vista el fenomen de la subordinació del català a l'espanyol i el fet que tota novetat lingüística ens arriba a través d'aquesta darrera llengua. En general, els gentilicis apareguts després de l'Edat Mitjana ens han vingut via espanyol, i només una tasca codificadora, de laboratori, i la consegüent vehiculació social han aconseguit de substituir alguns d'aquests gentilicis per altres considerats més desitjables. És interessant observar com el Labèrnia, el millor diccionari català del segle XIX, registra gentilicis amb forma clarament espanyolitzant, com caldeo, cananeo, europeo, húngaro, polaco, xino, i altres amb forma avui superada, com parisiench o parisiense. A partir de Fabra hem vehiculat formes com paquistanès (en lloc de paquistaní), polonès (en lloc de polac), romanès (en lloc de rumà), ucraïnès (en lloc de ucranià), bosnià, iranià, iraquíà, israelià o kuwaitià (en lloc de bosni, iraní, iraquí, israelí i kuwaití), o altres com canadenc o londinenc, amb terminació que tampoc no coincideix amb l'espanyola.
Un apartat interessant és el dels gentilicis hispànics acabats en -enyo. El català no fa servir el sufix -eny per als gentilicis lligats a topònims del país. De fet, és un sufix que ens és estrany i que no té cap llengua llevat de l'espanyol. Per això amb encert hem aplicat altres sufixos als gentilicis que l'espanyol fa acabar en -enyo, i hem fet angolès, congolès, moçambiquès, brasiler, però no hem defugit madrileny, extremeny o malagueny. Amb alguns gentilicis hispànics americans sembla que hi ha usos divergents i que l'afer no està ben resolt. El DIEC, d'una banda, du costa-riqueny, hondureny, panameny i porto-riqueny, mentre que en altres casos permet l'alternança entre un sufix -enc considerat preferent (nicaragüenc, salvadorenc) i el sufix -eny considerat secundari (nicaragüeny, salvadoreny). Altres fonts, però, prefereixen costa-ricenc o costa-ricense, hondurenc, panamenc, porto-ricenc o porto-ricense.
Finalment, crec que cal defensar amb energia alguns gentilicis ben catalans, antics i irrenunciables, que ara són tristament substituïts per formes espanyoles. El cas més emblemàtic podria ser lisbonès, al qual ha usurpat el lloc l'engendre lisboeta. Igual que és una vergonya que el català contemporani hagi substituït el topònim Lisbona, àmpliament usat pels nostres clàssics i per totes les llengües europees, per la forma espanyola Lisboa. És igual si també és portuguesa: en català no hi ha dubte que ha de ser Lisbona.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 22 de maig de 2010.
