Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Llengua, gènere i sexe (i VI). Massa persones

Una altra fórmula que els manuals de llenguatge "no sexista" proposen per a evitar les formes considerades masculines —que ja he dit un munt de vegades que no ho són— és la substitució d'aquest suposat masculí per una expressió formada amb la paraula persona. Dit planament, es proposa de dir les persones interessades en lloc del maligne els interessats. Naturalment, les persones interessades és perfectament correcte i legítim, i sinònim perfecte de els interessats. El problema és que aquesta pruïja genera una vertadera hipertròfia de l'ús del mot persona —i segurament no sols per qüestions de sensibilitat "antisexista"—, igual que una sèrie d'alteracions de l'expressió natural i tradicional que ara veurem.

Així, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya —tot un exemple sistemàtic de llenguatge antisexista eixelebrat—, per no dir funcionaris a guàrdies civils i altres policies espanyols, diu que «Poden prendre part en aquesta convocatòria les persones funcionàries de les forces i cossos de seguretat que depenen del Govern de l'Estat [...]». I un manual de llenguatge "no sexista", lamentablement patrocinat per la mateixa Generalitat, per a evitar de dir el conseller de Salut, en un text que es refereix a aquesta figura en general, proposa l'enrevessada forma «Correspon a la persona titular del Departament de Salut...». Se suposa que la fórmula és generalitzable, i d'aquesta manera la figura del rector d'una universitat pot esdevenir la persona responsable del Rectorat, i el president del Govern, la persona encarregada de la presidència del Govern.

L'abús de la paraula persona s'ha fet omnipresent. Llegim en un diari que «Quatre psicòlegs reforçaran els centres d'atenció a persones drogodependents», quan bastaria dir «centres d'atenció a drogodependents». I sentim en una ràdio «Avui parlarem amb Maria X., que és la persona encarregada de dirigir aquesta operació», quan bastaria dir «que és l'encarregada de dirigir aquesta operació». Fa poc he rebut un correu electrònic amb un butlletí digital d'una institució cultural, amb una nota al peu on fan saber que «Les persones que no estigueu interessades en (sic) tornar a rebre el Butlletí ens ho heu de comunicar al correu...». La redacció normal i natural hauria estat «Els qui no estigueu interessats a rebre...», i cal remarcar que, de la mateixa manera que els interessats, els experts i els maonesos són formes no marcades quant al gènere, també ho és la solució els qui, que encapçala les frases substantives de tota la vida referides a un determinat grup d'individus. I encara em fa gràcia esmentar el fet que fa un temps vaig saber que existia una Federació Catalana de Persones Infidels, amb un persones superflu, mirat de qualsevol perspectiva, atès que infidels és una paraula invariable i que aquests infidels han de ser per força persones, car si fossin animalets, i suposant que entenguessin la noció d'infidelitat, difícilment arribarien a constituir-se en federació. És clar que l'efecte més devastador d'aquesta pràctica tan respectuosa deu ser el que es troba en algun escrit d'un sindicat d'ensenyament, que per a evitar el sexista els interins parla de les persones interines. Si un catedràtic interí és aquell que ho és —catedràtic— interinament, ja podeu imaginar què és —pobra criatura— una persona interina.

Hi ha alguns col·lectius els membres dels quals pareix que són més persones que els altres. Per exemple, els sords i els cecs, referits sempre com a persones sordes i persones cegues. Aquí, més que per una qüestió de gènere, es deu tractar d'un altre efecte del llenguatge políticament correcte: com si l'esment de la seva discapacitat es veiés compensat per l'ús de la paraula persona, una mena d'oli màgic que tot ho guareix. Però potser els qui són més persones de tots són els gitanos, per als quals es va inventar aquella mostra de correcció política en estat pur de persones d'ètnia gitana, que fan servir amb força regularitat els mitjans de comunicació.

La hipertròfia de l'ús del mot persona amenaça algunes paraules bàsiques de la llengua de desaparèixer de la parla d'alguns, sobretot els sectors joves. Pareix que molts ja s'han oblidat de la paraula cadascú, substituïda per cada persona. I els pobres algú, qualcú o ningú sembla que segueixen el mateix camí, engolits pels inevitables alguna persona o cap persona. En lloc de la frase «He anat a la delegació, però no hi havia ningú que em pogués atendre», de cada vegada sentireu més «He anat a la delegació, però no hi havia cap persona que em pogués atendre».

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 25 d'abril de 2009.

Tots els articles