|
Amb bones paraules
Èxits i successos
Crec que són dues paraules fascinants que demanen un bon estudi, perquè en sabem molt poc. Coromines dedica a la primera unes escasses línies del seu Diccionari etimològic i complementari, i a la segona, quatre línies (una vintena de paraules). És a dir, no se'n diu pràcticament res. En aquest article, igual que en molts d'altres, només podrem fer un esbós, que requerirà més recerca.
Èxit és un cultisme procedent del llatí exitum 'sortida', participi de exire 'sortir', compost de ex ('fora') i de ire ('anar'). Exire, per via evolutiva, dóna en català eixir, una paraula que també existia en espanyol arcaic (exir; avui seria ejir). En queda alguna resta, com forajido (de fuera exido). Però anem als nostres interessos. El diccionari d'Enciclopèdia Catalana dóna a entendre que la primera documentació del català èxit és de 1696 (Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria), i l'Alcover-Moll no pot aportar una citació més antiga que la mateixa de Lacavalleria. Amb això podríem estar temptats de creure que el nostre mot és un hispanisme. No l'he vist a cap font lexicogràfica anterior a 1696, però amb l'ajut de les noves tecnologies he trobat aquest text bastant més antic: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Com intuíem, és paraula catalana i antiga.
El significat tradicional i recte de èxit és 'resultat o manera d'acabar un negoci, un afer, una situació, sigui favorable o desfavorable'. Una sortida, en sentit figurat. Una empresa o una situació pot tenir un bon èxit o un mal èxit, o un èxit desastrós. En espanyol la primera documentació de éxito en el CORDE és de 1581. No figura ni en el diccionari de Nebrija ni en els diccionaris del XVII, incloent-hi el de Covarrubias. En italià, el mot (esito) apareix documentat en textos del segle XIV. Tant en espanyol de temps enrere com en italià éxito o esito tenen el mateix significat que he dit per al català: sortida d'una empresa o situació («de la que es dificultosa y mui ardua, solemos comunmente decir, que no tiene éxito, esto es no tiene salida», llegim en el primer diccionari [1732] de l'Acadèmia espanyola). La paraula va sovint acompanyada dels adjectius bueno o malo o semblants: «En el mal éxito y en el bueno, hacía entrar como factor más al valer que a la fortuna» (Juan Valera). En francès éxit és una paraula marginal, amb un ús limitat a algunes coses del teatre.
L'espanyol va fer un canvi semàntic original, que no va fer l'italià. En espanyol, de significar 'sortida, resultat', bons o dolents, va passar a significar 'sortida bona', 'resultat feliç', 'triomf'; allò que les altres llengües expressen amb la paraula succés. Els diccionaris acadèmics ens orienten un poc sobre el procés: el primer diccionari que afegeix al significat original la nova noció és el de 1925 («resultado feliz de un negocio, actuación, etc.»). Amb tot, el canvi semàntic degué ser prou més antic i es degué difondre lentament: en els textos dels segles XVIII i XIX trobam adesiara el mot en contextos prou clars (ejercitarse con éxito, envuelto en el éxito, gran éxito, coronado por el éxito, etc.).
Sembla que el català fa un procés de canvi semàntic paral·lel al de l'espanyol. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana veiem —en el transcurs del segle XIX— la mateixa realitat que en el CORDE: una majoria de casos en què èxit té el significat clàssic mesclats amb alguns altres en què s'hi veu el nou significat. Els diccionaris catalans del segle XIX només registren el significat tradicional (per exemple el Labèrnia), igual que ho fan els diccionaris espanyols. Es tracta de dues evolucions paral·leles sense que una depengui de l'altra o el canvi en català és induït pel canvi en espanyol? En el darrer cas diríem que èxit, amb el significat modern, és un castellanisme semàntic, un de tants que acosten el català a l'espanyol i el separen de les altres llengües europees. Les dues opcions poden ser teòricament possibles, si bé, considerant la situació del català en el segle XIX i coneixent la dependència quasi absoluta del català respecte de l'espanyol en la innovació lingüística, la hipòtesi de la interferència ens sembla més creïble.
La paraula èxit està estretament relacionada amb la paraula succés. Succés és una paraula que es troba en francès (succès), italià (successo), espanyol (suceso), portuguès (sucesso), romanès (succes) i anglès (success). Està en relació amb el verb llatí succedere, format per sub i cedere 'anar', literalment 'anar davall'. El significat original és el de 'reemplaçar'; és a dir, quan algú o algun fet succeeix algú altre o un altre fet, el segon és reemplaçat pel primer. En un principi, en el comú de les llengües esmentades, un succés és un esdeveniment que va després d'un altre, que n'és conseqüència i efecte, que el reemplaça. Un succés és, doncs, un resultat, un significat pròxim al del mot èxit abans que aquest prengués el valor actual. Exemples: «la petició no tingué cap succés», «esperar un bon o un mal succés d'alguna cosa». Aquests són els significats clàssics en francès i italià, i crec que també el significat primigeni en espanyol.
Un succés era també la manera com un esdeveniment es desenvolupa («el suceso de las cosas» es pot llegir en textos medievals castellans), és a dir com uns fets en segueixen uns altres i en són conseqüència. A partir d'aquests usos inicials l'espanyol va desenvolupar un significat modern i peculiar, la idea de simple esdeveniment («acontecimiento o cosa que sucede» diu lacònicament el primer diccionari de l'Acadèmia espanyola, 1780). Aquest significat no existeix ni en francès ni en italià. En aquestes llengües succés no és un simple esdeveniment.
El francès ha fet evolucionar succès del significat vist més amunt al de 'reeiximent, victòria', igual que succéder va adquirir el significat de 'tenir resultats feliços, triomfar' (ús que ara és rar). Del nou sentit de succès sembla que ja n'hi ha exemples en el segle XVII. També l'italià, segurament amb influència del francès, ha fet evolucionar successo cap al significat de 'triomf, bon resultat', sense perdre, però, del tot el significat clàssic de 'resultat en general'. En resum, succés en francès, italià i altres llengües (anglès) avui va associat a la idea bàsica de 'triomf', mentre que l'espanyol no ha desenvolupat aquesta noció per a suceso. Algun diccionari espanyol de l'Acadèmia l'inclou com a gal·licisme. No sols això, sinó que el suceso espanyol ha derivat cap al significat de 'fet, cosa que passa', i en època recent (en el segle XX) cap al significat més concret de 'fet delictiu o accident desgraciat' (páginas de sucesos). El primer diccionari acadèmic que recull aquest darrer significat, que no té el mot en cap altra llengua, és el de 1970.
Pel que respecta al català, no sabem quina és la primera documentació de succés. No apareix en el diccionari català-llatí de Nebrija ni en fonts lexicogràfiques del XVI. Però el text citat a l'article precedent ens tranquil·litza: «per quant som certs vostres grans industries bastaran molt aci en lo prospero succes e exit d'aquest negoci» (Lletra dels diputats del General de Catalunya, 1461). Curiosament i feliç, en aquest document apareixen juntes les paraules succés i èxit, que podrien ser més o menys sinònimes (el significat clàssic de 'resultat', 'sortida'), o, si no, succés significaria la manera de desenvolupar-se el negoci esmentat.
Ens interessen fonamentalment dues qüestions, ara com ara no fàcils d'aclarir perquè els recursos per a fer-ho encara són modests. Primera: si l'evolució cap al significat de 'simple esdeveniment', del qual l'Alcover-Moll només dóna exemples moderns, podria ser deguda a la interferència de l'espanyol. L'evolució ulterior cap al significat de 'fet delictiu o desgraciat' sembla hispanisme més clar. Segona: si es produí en català l'evolució de succés cap al significat que ara normalment s'expressa amb èxit, o si la interferència de l'espanyol va blocar aquesta possibilitat. Coromines diu que en català medieval succeir va tenir el sentit de 'reeixir' (una persona que succeeix), una dada, però, molt parcial i poc explicativa. El canvi, que es va propagar a diverses llengües des del francès, és modern, com hem dit. D'altra banda, l'Alcover-Moll recull aquesta accepció, però la citació amb què l'exemplifica, de 1626, no és bona, perquè parla de bon succés, en què succés pot voler dir només 'resultat'. El Labèrnia (1839) i el Fabra (1932) donen succés com a sinònim d'èxit, però no resta clar aquí l'abast semàntic d'aquest darrer mot.
En qualsevol cas, en el DIEC sí que és clar: succés és «resultat bo, feliç, d’alguna cosa. La representació de l’obra ha tingut un succés extraordinari». I és bo que així sigui, i que fem servir la paraula amb aquest valor.
Aquest article ha estat publicat, en dues parts, a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, els dies 24 d'abril i 1 de maig de 2010.
