|
Amb bones paraules
Per què "euro" amb e oberta?
Amb motiu de l'entrada en circulació de la moneda europea, la Secció Filològica va publicar un document (1998) sobre la pronúncia de la paraula euro, on s'estableix que aquest mot va amb e oberta en el català central, però no es diu com l'han de pronunciar els parlants de les altres àrees. Després, altres fonts de referència, com una circular de les Xarxes de Normalització Lingüística de l'antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (2002), o l'Optimot, hi afegeixen que la e de euro és oberta a les Balears i tancada per als parlants occidentals (amb coincidència amb l'AVL). Es fa, doncs, una certa equiparació de la e de euro i la de pera o francès (oberta en oriental i tancada en occidental), amb la particularitat que es prescindeix de la neutra tònica i les Illes s'alineen ara amb la vocal oberta del català central. D'un bon principi, abans que fossin preses aquestes decisions, vaig ser un dels lingüistes de les diverses àrees consultats sobre el particular. Crec que em demanaven com es pronunciava a les Illes la paraula euro, però vaig respondre que el mot s'havia de pronunciar amb e oberta, malgrat que en aquell moment —això no ho vaig dir, però— ningú a les Illes —o potser hauria de dir quasi ningú— no ho feia d'aquesta manera. No sé si van consultar altres col·legues insulars, ni si, en cas que fos així, quins foren els seus punts de vista. Intuesc també que els lingüistes occidentals, inclosa l'AVL, han preferit partir de la pronúncia real i no anar a cercar res més. No sé fins a quin punt la meva posició en favor de la vocal oberta ha influït en la norma sobre la pronúncia illenca, i, a més, discrep de la norma per a l'occidental, perquè les raons per a la primera també són vàlides per a la segona. La e de euro no és la de pera o francès.
Ja he dit diverses vegades en articles precedents que quan entra a la nostra llengua una paraula nova amb una e o una o tònica, aquestes es pronuncien obertes o tancades —la neutra tònica ja hem dit que no sol ser operativa en paraules noves— d'acord amb un sistema de normes que associen una o una altra pronúncia a uns contextos fonètics determinats. A Mallorca moltes d'aquestes normes es van perdent de fa algun temps, com a conseqüència de la deturpació que l'espanyol causa en el nostre sistema fonètic i en el nostre sistema lingüístic en general. Però aquesta pèrdua és una cosa que no hem de consentir, sinó que recuperar aquestes regles ha de ser part de la planificació de l'ús lingüístic.
Una d'aquestes normes tradicionals diu que les paraules planes amb e tònica acabades en o constitueix un context fonètic en què la e té tendència a ser oberta. Així ho practicaven bastant sistemàticament els nostres avantpassats. Podríem començar per la paraula credo, mot medieval manllevat al llatí, i continuaríem amb altres paraules antigues, com zero —que en altres èpoques es deia amb la variant atzero, conservada avui a Menorca—, o clero, totes sempre amb e oberta. O paraules més modernes, com eco, copeo i, fins i tot, el castellanisme horripilant feo. Els meus avis deien cuento —castellanisme que deu ser força antic— amb una contundent e oberta, i foren la darrera generació que digué aquest mot amb aquesta pronúncia, caiguda després per la imitació dels models castellans (el conte vingué després). I paraules expressives com peteco (petit) o marreco. En el terreny dels noms propis trobam exemples abundants de e oberta en aquest context: noms com Nero, el del sanguinari emperador (estar fet un Nero), cognoms com Dameto, Valero i Boneo, i altres antropònims com Neo i Meco (no fer una cosa ni per Meco). I topònims reals o imaginaris com els de la frase anar de Son Mel·lo a Son Catel·lo, en què la ela també és un element obridor.
Aquesta regla fonètica en temps recent es va debilitar o es va perdre, com tantes altres, i moltes paraules noves (gueto), entre elles castellanismes llampants (boxeo, empleo, feto, folleto o mamotreto), s'han sentit sempre amb e tancada. I també, excepcionalment, algun hispanisme antic, com cego o puesto, que se separen de la línia general.
A la vista d'aquests fets, crec que paraules com euro, metro, gueto i veto s'han de pronunciar a les Illes amb e oberta. Euro ja ha pres per bon camí.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 7 de març de 2009.
