|
Amb bones paraules
La meva dona no em deixa
Si la vostra parella no us deixa, és que es troba bé al vostre costat, perquè si no fos així, possiblement us deixaria. Avui la gent es deixa de romanços, i si la persona que ha de conviure amb tu et dóna creu o no et deixa viure, és millor deixar-ho córrer, encara que això pugui deixar ferides que duren un temps. Ja ha sortit sis vegades el verb deixar, un verb amb moltes accepcions i molts de matisos, com es pot verificar amb una mirada al diccionari.
Es poden deixar les persones, com és el cas d'una al·lota que deixa el seu al·lot, si bé la separació pot ser més lleu, com quan algú ens diu que «s'ha fet tard i t'he de deixar». I pot ser molt trista, com quan algú ens deixa per sempre. I es poden deixar les coses, com fa l'emigrant que deixa el seu país o el fumador que deixa el tabac, dues coses que poden ser força traumàtiques. Hi ha peresosos que deixen els estudis o que deixen les coses a mig fer. N'hi ha de despistats que deixen les claus de la casa en els llocs més insòlits o els dies de pluja deixen el paraigua allà on fa menys falta. També n'hi ha que no deixen el paraigua sinó que «es deixen el paraigua», però aquest ús el deixarem per a un altre dia. També podem embrancar-nos en una empresa i deixar-hi els diners, la salut o la pell. Moltes coses es poden deixar.
Deixar no sempre significa 'abandonar' o 'desprendre's d'una cosa', com en els exemples del paràgraf precedent; també pot voler dir posar una cosa a disposició d'una altra persona, ja sigui de manera provisional (deixar diners) o de manera definitiva (deixar una bona herència). També es poden deixar les coses d'una manera determinada: «has deixat la cambra de banys feta un oi», diu el pare o la mare al seu fill, i si aquest és un poc insolent, li respon «deixa'm tranquil».
I, finalment, deixar significa 'permetre', normalment seguit d'un infinitiu: «el guardià va deixar fugir el presoner», «si toca a la porta un desconegut, no el deixis entrar», «en aquesta sala no ens hi deixen estar». I aquest és el significat que ara ens interessa de manera especial. Quan en una frase coordinada o subordinada ha d'aparèixer aquest deixar amb significat de 'permetre' seguit d'un infinitiu que correspon a una acció que ja s'ha expressat en una frase precedent o s'expressa a la frase principal, aquest infinitiu sovint se suprimeix. Per exemple, «vull fumar dins la sala, però la meva dona no em deixa», «vull anar d'acampada el cap de setmana —diu l'adolescent—, però mon pare no em deixa», «voldria lliurar el treball després de les vacances —diu l'estudiant—, però la professora no em deixa», «si el meu cap em deixa, agafaré dos dies lliures». Crec que aquestes construccions són calcs de l'espanyol i estranyes a la nostra parla tradicional. Per a la gent de llengua genuïna «la meva dona no em deixa» o «el professor no em deixa» signifiquen que la dona o el professor no m'abandonen, no em deixen tot sol. Les frases correctes han de dur l'infinitiu acompanyant el verb deixar: «vull fumar dins la sala, però la meva dona no m'hi deixa fumar», «vull anar d'acampada el cap de setmana, però mon pare no m'hi deixa anar». Sense oblidar altres possibilitats, com «vull anar d'acampada, però mon pare no ho vol» o «vull fumar dins la sala, però la meva dona no m'ho permet».
Un cas semblant seria «el volia convidar, però ell no s'ha deixat». Construccions espanyoles degudes a un principi d'economia lingüística —com el si us sembla que denunciava a l'article precedent—, però construccions espanyoles que no hauríem d'imitar. Que podem deixar, vaja. L'economia està molt bé, però si hem d'estalviar, val més estalviar diners —si ens deixen fer-ho— que estalviar en correcció lingüística.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 3 d'abril de 2010.
