|
Amb bones paraules
Crocodils
Aquesta bèstia terrífica té un nom que en totes les llengües europees, que són moltes, comença per croco-, escrit així en les llengües romàniques i l'anglès, i kroko- en la resta de llengües. Pel que fa a les romàniques tenim el francès crocodile, el portuguès crocodilo i el romanès crocodil. Només l'espanyol (cocodrilo) i l'italià (coccodrillo) tenen una forma peculiar i atípica, resultat d'un canvi d'ordre dels sons. Els codificadors del gallec oficial aquesta vegada s'han estimat més anar amb el portuguès que amb l'espanyol i han implantat crocodilo; també en basc es diu krokodilo. El mot ve del llatí crocodilus, que al seu torn ve del grec krokodeilos, format per kroko (còdol, pedra arrodonida dels rius o torrents) i deilos (cuc), per l'aparença de l'animal.
A l'Edat Mitjana un animal tan exòtic es troba denominat amb les paraules també més exòtiques. En català tenim documentat —sempre de manera molt isolada, com és fàcil d'entendre— cocodriu (Eiximenis), cocatrix, calcatrix i calcatrís (Jaume Roig), tots de gènere femení. També en espanyol medieval es troben coses com coquedriz (Juan Manuel), cacotriz (Gómez Manrique), cocatriz (Nebrija), cocadriz (General Estoria d'Alfons el Savi); també en occità calcatrís i en francès cocatris. Segurament es tracta de derivacions de crocodilus (o la forma medieval vulgar cocodrillus) difoses a partir de l'occità o el francès. La difusió d'aquests mots és un fet estrictament literari; les paraules passen d'uns autors i d'unes llengües a uns altres, i de vegades tenim dubtes sobre l'animal a què s'apliquen. En l'ús popular no hi ha dubte que la paraula emprada seria drac. Pensem en el drac de na Coca, un crocodilet que aparegué a les clavegueres de Palma en el segle XVII i que originà una curiosa llegenda.
Pel que fa a la forma més ortodoxa, la variant coco- és habitual en llatí medieval (cocodrillus) i també es troba en francès incipient (la primera documentació del mot en francès, del segle XII, és amb la forma cocodrille). Però això no va impedir un redreçament culte del mot cap a la forma etimològica, que avui es troba, com dèiem, i el català a part, a totes les llengües europees menys dues. En espanyol, totes les edicions del diccionari de l'Acadèmia porten les dues formes, cocodrilo i crocodilo, es veu que tan antiga una com l'altra en aquesta llengua. A la primera edició (1729) es defineix crocodilo, i cocodrilo remet al primer; però a partir de l'edició de 1780 el mecanisme és al revés.
En la nostra llengua, la forma castellanitzant cocodrilo ja ens apareix a les Regles d'esquivar vocables (final del segle XV), on es proposa de no dir "calcatrís per dir cocodrilo". Però la primera documentació lexicogràfica del mot és de 1803 (el diccionari de Belvitges, Esteve i Jutglà) i és amb la forma cocodrillo (llegiu cocodril·lo), simplement agafat de l'espanyol i adaptat amb la geminació de la ela (igual que caramelo es va adaptar popularment en caramel·lo). El Labèrnia, el principal diccionari del segle XIX, continua amb la forma cocodrillo, que és el que duen tots els diccionaris d'aquell segle. La forma cocodril, subordinada a l'espanyol, és de Fabra (Diccionari ortogràfic, 1917). Fabra va "crear" la forma cocodril, però, fortunadament, l'Enciclopèdia Catalana va introduir el terme crocodilians per a referir-nos a l'ordre a què pertanyen els crocodils, un terme que ha estat incorporat al DIEC. Caldria fer una rectificació: ja és gros que els diccionaris espanyols duguin les dues formes i els catalans només la més imperfecta i fruit de la subordinació lingüística. Els diccionaris catalans de referència haurien de dur només crocodil, l'única manera —així com van les coses en el món dels correctors— de vehicular aquesta forma. Però si no es vol fer així, com a mínim caldria admetre les dues formes, amb preferència per crocodil. Aquesta preferència no garantiria, en principi, cap canvi (pensem en el cas lamentable de vaccinar i vacunar), però, pel cap baix, els partidaris de la genuïnitat i alhora puritans de la disciplina lingüística, podrien emprar el mot sense por de cremar a l'infern. Els qui no creiem en l'infern ni en l'obediència cega direm i escriurem crocodil, i ja veureu com no ens passarà res.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 4 de desembre de 2010.
