|
Amb bones paraules
El cotillot
Cotilló és una paraula d'origen francès, incorporada a moltes llengües i també, naturalment, al català. La forma cotilló és l'adaptació natural i correcta a la nostra llengua. Inicialment, en francès significa una mena de falda o gonella i és un derivat de cotte (català cota), nom d'origen germànic que designa diverses peces de vestir. Naturalment, també és de la família la paraula cotilla, que l'Alcover-Moll considera un mot agafat del castellà i Coromines proposa un manlleu de sentit invers.
Tornant al cotilló, de 'peça de vestir' va passar a significar —en francès i en el segle XVIII— una dansa col·lectiva, amb figures, escenes i mímiques, que es feia normalment al final d'un ball. I modernament, una reunió acompanyada de danses i de jocs, normalment en ocasió d'una festa, i també els accessoris de paper, com confeti i serpentins, per a aquesta festa (sobretot la de la nit de Cap d'Any). Aquests nous significats també es van estendre a les diverses llengües, si bé el DIEC encara va un poc enrere i no recull els darrers (només recull el significat de dansa col·lectiva).
Heus ací, però, que, el dia 31 de desembre, una locutora que comentava la transmissió en directe per IB3 de les campanades de la plaça de Cort, i el cotilló corresponent, ignorant tot diccionari i tot sentit del ridícul, parlava del cotillot. La senyora del cotillot devia ser de la tropa d'individus amb formació lingüística nul·la, normalment amb una dicció horrible, que fan que algunes televisions, que haurien de servir per a dignificar el català, serveixin per a envilir-lo i degenerar-lo més. I els responsables són sobretot els directius d'aquests mitjans, que consenten la devastació. Ens haurem de posar seriosos en aquest tema.
Entre aquestes persones amb competència lingüística deficient s'ha estès la idea que una paraula que en espanyol acaba en –ón en català ha d'acabar en –ot. Tot i que només hi ha una paraula en què vegem aquesta correspondència, completament accidental (cucharón – cullerot), que deu ser el focus de la contaminació. Ja vaig dir un dia que cullerot pot tenir un sufix masculinitzador (com didot o bruixot) més que el valor augmentatiu que correspon al sufix espanyol –ón. Una altra causa del prejudici és la paraula barracot, que molts pensen que equival a l'espanyol barracón. Però no, barracón és una cosa i barracot una altra. Barracón és un augmentatiu mentre que barracot és un despectiu que indica la poca qualitat de la cosa (barraca dolenta, mal feta), igual que caminot o calçonots. Després del barracot, mal entès, va venir el maduixot, el culebrot i finalment el botellot, desbarat monumental que encara surt en algun mitjà. I continuarà sortint per molt que prediquem (en el desert). Bé, i ja veieu que la darrera és el cotillot. Potser seguint aquest camí arribarem a dir un apagot (apagón), un bastiot (bastión), un cinquantot (cincuentón), un batallot (batallón), un macarrot (macarrón), un salsitxot (salsichón) o un tostot (tostón). Pomot qui no ho entengui.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 8 de gener de 2011.
