|
Amb bones paraules
Cèntims i centaus
En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de Televisió de Catalunya es diu que la centèsima part del dòlar (cent en anglès) s'ha de dir centau i no cèntim. I d'aquesta manera en tota la història del doblatge al català hem sentit sempre que els cèntims de dòlar es diuen centaus. És un disbarat que s'hauria de rectificar. Però no rectificarà ningú, perquè en aquest país ningú no rectifica, i el control de la llengua pública és en bona mesura a les mans de persones superbes i tancades que no es volen rebaixar no ja a rectificar sinó a escoltar els qui tenen alguna cosa a dir, i argumentada.
Abans, però, una mica d'història terminològica. El 18 de germinal de l'any III (un dia de primavera del 1794, segons un calendari menys revolucionari), la França de la Revolució implantà el sistema decimal, que substituïa tots els sistemes de mesures i sistemes monetaris precedents. Per a les fraccions de la moneda s'establiren els termes décime, centime i millime, una sèrie perfecta en correspondència amb la regularitat hexagonal del bressol de la Liberté. Dels tres termes només el primer tenia una existència prèvia i una llarga antiguitat (del llatí decimus 'desena part') i designava un impost de l'Antic Règim que aquí dèiem delme, del mateix ètim decimus. Centime i millime van ser "inventats" pels revolucionaris gals a partir de décime. La sèrie llatina ortodoxa decimus, centesimus i millesimus va aportar els termes dècim, centèsim i mil·lèsim, utilitzats en general com a nombres ordinals o fraccionaris en català, espanyol i italià (amb probabilitat que en català siguin hispanismes). En el terreny dels diners, però, la invenció francesa centime va passar a l'espanyol (céntimo) i d'aquest al català (cèntim). No a l'italià, en què la fracció centesimal de la moneda es diu centesimo. El millime va fer poca fortuna, perquè amb una desena part d'un cèntim poca cosa es pot fer. Si hagués fet el mateix camí que el centime, ara en espanyol hi hauria mílimo i en català mílim.
Amb l'establiment de l'euro s'ha creat la unitat fraccionària dita oficialment cent (mot anglès d'origen francès), tot i que cada país sol continuar dient el nom corresponent a la centèsima part de l'antiga moneda, en el nostre cas, cèntim. Vull dir, de passada, que no veig per què, segons la Secció Filològica, la paraula cent s'ha de pronunciar amb e oberta en català central.
En diversos països llatinoamericans no s'implantà céntimo sinó centavo. Diguem entre parèntesis que en espanyol el sufix –avo és un cas curiós de formació de sufixos a partir de terminacions no morfèmiques per un fenomen de reanàlisi. L'origen és el mot llatí octavus que dóna octavo (antigament ochavo), que va generar altres numerals analògics (onceavo, doceavo) i va crear així el sufix partitiu –avo. El mateix fenomen que a partir de sulfur (un mot sense cap sufix, de sulphur -is 'sofre') ha creat el sufix –ur que produeix bromur, clorur, hidrur, etc.
Però tornem al centau. El diccionari Fabra no duia aquesta paraula (centau). L'Institut la va incloure a la primera edició del DIEC (1995), amb el significat següent: "Centèsima part de diverses unitats monetàries americanes (colon, cruzeiro, escut, peso, sol, sucre, dòlar, etc.)." La definició seria correcta si se n'exclogués el dòlar. Comparau amb la definició que de centavo dóna el Garzanti italià: "unità divisionale di numerose monete dell'America latina (Argentina, Bolivia, Brasile, Colombia)." Per què aquest error? Potser s'ha de relacionar amb el que dic en el paràgraf següent.
Per què els doblatges de films americans diuen centau al cèntim de dòlar i no cèntim, que és la nostra paraula corresponent a l'anglès cent? Sabeu per què? Per pura subordinació als doblatges espanyols i a la llengua espanyola. Recordem que a Espanya en els inicis de la televisió hi ha una allau de films i sèries que per qüestions econòmiques es passen amb doblatge fet a Puerto Rico. Els qui tenim alguns anys recordam aquelles sèries com Bonanza i els westerns amb accent hispanoamericà. Aquells doblatges lògicament deien centavo; què havien de dir? En agafar força el doblatge fet a Espanya, els anys 70, es continuà amb una norma que, com la cosa més natural del món, associava centavo a moneda americana (especialment nord-americana). I, cosa més lamentable, quan va començar el doblatge al català s'incorporà aquesta norma sense la més mínima revisió. I aquí tenim els centaus dels orgues.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 27 de novembre de 2010.
