|
Amb bones paraules
Més sobre la paraula «carta»
Carta prové del llatí charta, que significa 'full de papir destinat a escriure-hi' o 'papir escrit'. L'italià i el romanès continuen dient carta i hârtie respectivament del material que nosaltres diem paper. I els italians de carta feren l'augmentatiu cartone, nom també de material, d'on ve el cartó del català (deturpat a Barcelona en cartró) i d'altres llengües. La paraula carta ha tingut en les llengües europees un desplegament semàntic impressionant i ha arribat a designar una multitud de coses que tenen en comú el fet de ser un suport material —inicialment de paper o cartó, però després d'altres matèries— per a informacions molt diverses. A l'article precedent parlàrem de les cartes de jugar, de les cartes dels restaurants i dels objectes que en totes les llengües del món també es diuen cartes però que en català, copiant l'espanyol, diem targetes (cartes d'identitat, cartes de visita, cartes de felicitació, cartes postals, cartes de crèdit, cartes d'embarcament, etc.). Podríem afegir-hi més objectes amb suport de paper o cartó, com les nostres antigues cartes de minyons, rectangles de cartó amb lletres i síl·labes amb els quals els infants aprenien de llegir a les escoles. En castellà es deien cartillas, paraula que ha penetrat en la nostra llengua com a castellanisme, amb un significat no exactament igual que l'original.
Carta també significa la representació de la terra, o una part, damunt un paper. Per a designar aquest objecte les llengües europees tenen dues paraules, carta (francès, alemany, romanès, suec, danès, noruec, finès, neerlandès, grec, i, en general, les llengües que han begut de les dues primeres d'aquesta llista) i mapa, del llatí mappa (anglès, espanyol, portuguès i algunes altres llengües). De carta surten els termes tècnics cartògraf i cartografia. En llatí mappa significava 'tovallola' o 'tovalles'. Una variant nappa va donar el francès nappe i l'anglès napkin. El pas a 'carta geogràfica' representa una metàfora curiosa que va començar amb el terme mappa mundi, literalment 'llençol del món' o representació del món en un llençol; després, en llengües com l'anglès o l'espanyol, mapa va passar a significar les representacions d'un país o territori. El fet és que en català medieval trobam documentat mapa o map amb el significat de 'tovalles' («null bé menjaràs en ton map», Llull), i la carta geogràfica es diu sempre carta. I no oblidem que nosaltres vam tenir l'escola de cartografia més important del món. Mapa 'carta geogràfica' en català no apareix documentat fins al segle XVII (en espanyol, el XV), i podem suposar que sense la interferència del castellà d'un mapa probablement en diríem una carta.
Tornant al significat primigeni de la paraula carta (paper escrit), l'espanyol, seguit pel portuguès, va anar associant restrictivament aquesta paraula als escrits que s'envien d'un lloc a un altre protegits (inicialment tancats i segellats i després en un sobre tancat), mentre que les altres llengües romàniques destinaven a aquest concepte la paraula lletra, del llatí littera, que ja tenia aquest significat, sobretot en plural. L'assignació en espanyol del sentit de 'epístola' a la paraula carta degué tenir com a conseqüència l'extensió de tarjeta en els casos en què el comú de llengües europees diu carta (de visita, d'identitat, de crèdit, etc.).
Diu Coromines que l'accepció de 'lletra missiva' per al mot carta «és freqüentíssima a tota l'Edat Mitjana», una afirmació que s'hauria de revisar. Tant Alcover-Moll com Coromines aporten documentació del mot carta, que suposadament significa 'lletra missiva'. Però convé no deixar-se enganyar per les aparences: hauríem de veure quin significat té carta en tots els casos adduïts. En català medieval carta pot significar 'escrit en general', i especialment significa 'document' o 'document que dóna fe', 'escriptura'. Per això carta es troba en els contextos carta pública, fer carta [d'un fet], carta de creença (credencial), carta de gràcia, carta de notari, carta del rei (cèdula), etc. Més en concret, el català carta, igual que el llatí charta, en època medieval també significa un document dispositiu o que atorga drets (carta de població, carta de franqueses). Aquestes —i les de navegar— són les nostres cartes medievals. Alcover-Moll reporta un text del segle XVI en què es diu «un cofre dins lo qual ha moltes cartes, entre les quals són los capbreus», on cartes vol dir 'documents'. Igual que a la frase «sàpien tots hòmens que aquesta carta veuran», que veiem a un tractat de pau signat per Pere el Gran. No hi ha res que faci pensar que a les frases «mostram la carta a la Reyna», «e donà'ns una carta sua en la qual se contenia...», citades per Coromines, o «e nós enuiam sempre una carta a Tamarit», citada per Alcover-Moll, carta no signifiqui altra cosa que 'escrit' o 'document'.
La paraula regular en català per a designar l'escrit epistolar va ser sempre lletra; de manera exclusiva durant l'Edat Mitjana i segurament durant el segle XVI. En el segle XVII carta va desplaçant progressivament lletra sota la pressió de l'espanyol, i en el Gazophylacium catalano-latinum de Lacavalleria (1696) ja no hi ha lletra amb aquest significat. Els nostres arxius guarden les col·leccions de lletres reials, lletres comunes, lletres missives, lletres closes, etc. expedides per les administracions del país fins al decret de Nova Planta. La Renaixença va reprendre l'ús del mot amb força, un ús que va continuar vigorós en el segle XX —recordem la famosa Lletra de convit d'Alcover—, almenys fins a l'arribada dels nous aires dels anys 80.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears el dia 27 febrer de 2010.
