|
Amb bones paraules
L'atracció de l'aimant
La setmana passada parlava de la paraula billar, castellanisme de forma sembla que inadvertit per quasi tots els codificadors del lèxic català, també Pompeu Fabra. Hi ha un altre cas, absolutament comparable, si bé aquí l'error sí que va ser advertit pel Mestre: és la paraula imant, que abans de Fabra tothom deia i escrivia iman.
Imant és inicialment el nom d'una pedra (magnetita, òxid de ferro) amb la facultat d'atreure el ferro i altres metalls, als quals comunica aquesta facultat. Després designa una peça de ferro que ha adquirit artificialment la propietat i atreu, doncs, els metalls. En les llengües europees aquest objecte té dos noms: el més restringit, imant (amb diferents formes), que és el propi de les llengües de l'espai ibèric i gàl·lic (francès, occità, català, espanyol i portuguès) i el més general, magnet, que és el que usen les altres llengües (italià, romanès, llengües germàniques, eslaves, etc.).
Imant és un mot d'origen francès. La paraula —aimant en francès— té una etimologia curiosa. Ve del llatí popular adimantem (adimas adimantis, 'pedra dura', variant dissimilada de adamas adamantis). I aquesta del grec adamantos ('indomable',' invencible', 'dur'), format sobre el verb damao ('jo venç', 'jo dom'). Del mateix adimantem, transformat per metàtesi en diamantem, també ve diamant, una pedra dura com la magnetita. Ramon Llull usa azamant (per a les dues pedres), evolució directa de adamantem, però després s'imposarien aïmant i diamant, fent la mateixa distinció del francès. No faltà qui esporàdicament usà la forma diamà (Tirant lo blanc), treta sobre el plural diaman(t)s, com algun mallorquí sobre el plural guan(t)s crea el singular gua. I altres sobre el plural estadan(t)s han fet estadà. Esperem que no ens surti mai cap estudià de filologia.
En català medieval la nostra paraula és aïmant, o qui sap si ja aimant amb dues síl·labes. En francès també la paraula fou trisil·làbica fins al segle XV. Del francès el mot passà no sols al català sinó a l'espanyol (imán, s. XV) i al portuguès (imã). El primer diccionari de l'Acadèmia espanyola (Autoridades, 1734) quan tracta la paraula imán es posa tendrament poètic. "El francés la llama aimant: esto es amante: como quien dice amante del hierro y del norte". En passar a l'espanyol, el francès aimant podia o bé adoptar una -e final (i seria imante, com diamante) o bé perdre la -t (recordem el cas del billar). El lector sagaç ja deu intuir que si l'espanyol hagués fet imante, en català tindríem imant de tota la vida, com tenim diamant. Però ells decidiren de dir imán, i, perdut el nostre aimant medieval, i el seu sinònim caramida, i entrada la llengua en subordinació de l'espanyol, a partir del segle XVI o potser XVII no hi ha altra cosa en català que iman. El Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria (1696) registra iman com a forma secundària de caramida. I tots els diccionaris del segle XIX no duen altra cosa que iman (i algun imà despistat). El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana mostra que imant no va ser escrit fins al segle XX, és a dir a partir de Fabra. Fabra va veure que a iman li faltava la t i la hi va restituir. Llàstima que no veiés que a billar li faltava la d.
L'espanyol és procliu a les fluctuacions quan adapta manlleus. Imán contrasta amb diamante, però de vegades un mot vacil·la entre les dues formes, com restorán i restaurante. El croissant francès es va convertir en cruasán, no cruasante, cosa que ha determinat que un bon nombre de mallorquins mengin cada dia un cruassan a l'hora que es mengen també la seva dental final.
Tornant a l'imant, potser ens podríem demanar si, posats a fer, no seria recomanable de recuperar plenament la forma catalana, és a dir, aimant o aïmant. Només és una idea.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 21 de novembre de 2009.
