|
Amb bones paraules
Actitud, paraula problemàtica
Ja fa molts d'anys que en diverses publicacions i a les meves classes vaig denunciar com a castellanisme la paraula actitud. La primera observació pertinent és el fet que en totes les llengües que han adoptat aquest mot hi apareixen dues tt o una, i l'única llengua en què hi trobam una c és l'espanyol (i les seves còpies, català i gallec). Italià attitudine, francès i anglès attitude, portuguès atitude, romanès atitudine, danès attitude, suec attityd, maltès attitudni. La paraula occitana actituda té l'aspecte de ser una forma artificiosa influïda pel català (la codificació occitana ha rebut molta influència de la catalana: Lois Alibèrt, el codificador de l'occità modern va seguir molt de prop els passos de Fabra) i amb una a final tributària de la percepció de la marca de gènere del francès. Doncs quan totes les llengües coincideixen en un terme i l'espanyol i el català discrepen d'aquella forma universal, podem posar-nos a investigar.
Aquesta paraula s'ha difós a totes les llengües esmentades a partir de l'italià. En llatí només hi ha la paraula aptitudo aptitudinis ('aptitud', de aptus). Seguint les lleis de la fonètica històrica italiana, que assimilen els grups consonàntics d'aquesta classe, aptitudinem va esdevenir attidudine, que és com en italià es diu aptitud. En els textos medievals italians trobam attitudine, i algun cop aptitudine, amb el significat de 'aptitud'. Però en el Renaixement la paraula va agafar un segon significat en el context de les arts visuals —la posició del cos dels qui posaven per als pintors—, un canvi de significat degut a un creuament amb la paraula atteggiamento (derivat de atteggiare i aquest de atto 'gest, moviment). Atteggiamento és més o menys un sinònim de attitudine.
El terme artístic attitudine va passar a un munt de llengües europees, que el van adoptar conservant les dues tt (francès, anglès, etc.) o simplificant-les aquelles llengües que normalment simplifiquen la t doble llatina (portuguès o romanès). Comparau el francès i anglès attention, attendre o attend i els romanços ibèrics atenció, atención, atenção, atender, atendre. En francès el mot es documenta el 1637, en anglès el 1668 i en espanyol diu Coromines que el primer a usar-lo és el pintor Carducho —d'origen italià—, que el 1633 diu que a Espanya és usual però que se sent com a mot italià. Sembla que és un mot escampat en el segle XVII, però la sorpresa és que en el CORDE (corpus textual espanyol de la Real Academia) ens apareix actitud en un document de 1505. A la lexicografia catalana la paraula es documenta per primera vegada el 1803 (Esteve, Belvitges i Juglà), tot i que segur que es va usar abans. Per què l'espanyol incorpora aquesta estranya c al mot? Potser perquè l'elit artística que va introduir-lo a Espanya coneixia prou bé les percepcions que els italians tenien de les relacions (imaginàries) entre attitudine, atteggiamento i atto, i van aplicar-hi les mateixes relacions. Així va sorgir una paraula insòlita del punt de vista de la lingüística europea comparada.
En les diverses llengües, posteriorment, la nostra paraula va agafar encara un tercer significat, de fet una variant del segon: 'disposició d'ànim envers alguna cosa', segons definició del DIEC. L'evolució és molt comprensible: primer postura física, després postura física en tant que expressa alguna cosa, la cosa expressada i, finalment, posició ètica, moral o intel·lectual davant els fets. El diccionari acadèmic espanyol de 1780 és el primer que defineix el mot en el sentit artístic («movimiento, o positura del natural para dibuxarle o pintarle») i fins al diccionari del 1884 no apareixen les noves accepcions («disposición de ánimo de algún modo manifestada»). Els diccionaris catalans del XIX van a remolc dels espanyols pel que fa a les definicions.
I com hauria de ser en català aquesta paraula? Com hem de suposar que seria sense la històrica supeditació del català a l'espanyol? Crec que difícilment hauríem adoptat la raresa actitud. Tenint en compte que el català, igual que les altres llengües romàniques de la Península Ibèrica, simplifica la t doble, la cosa més probable és que la forma catalana en un context de normalitat hauria estat atitud. La nostra llengua té, però, algun manlleu modern que conserva la t doble originària (dittografia, dittologia, hittita). Una forma attitud potser també podria encaixar en el català, forçant un poc les coses i amb moltes ganes de coincidir amb la majoria de llengües europees.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 12 de juny de 2010.
